Una manera de mirar

A l'excel·lent Diario de un acercamiento, de Vicente Valero, llegeixo:

«La patria del poeta es la memoria. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales". Otra memoria diferente es la que el poeta siempre celebra, la que los versos, con su ritmo oscuro y sabio, logran desentrañar. Alude siempre a un pasado que en realidad desconocemos, aunque se diría que nos pertenece a todos, a un pasado que se manifiesta no a través de los recuerdos, sino solamente a través de los sentidos.»

El poema «Munduari begiratzeko», de Kirmen Uribe, em sembla que n'és un bon exemple:

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Fa uns quants anys vaig assajar-ne una traducció:

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Hi afegeixo avui la música que hi va posar Mikel Urdangarin...



5 comentaris:

  1. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales".
    Jo crec que no puc escapar dels records personals. Tinc la sensació d'estar separada del món per un tel invisible. Deu ser per això que no em surt la poesia. Però de vegades algún poeta travessa, no se com, el tel, i em sorprenc amb una altra presència d'aquest costat, normalment tant solitari. Llavors participo d'aquesta memòria col·lectiva dels sentits, i m'ennuego...
    Gràcies pel poema i per la música.

    ResponSuprimeix
  2. E.: la poesia és això, aquesta capacitat de travessar el tel que tenen unes paraules qualssevol posades d'una manera determinada...

    ResponSuprimeix
  3. Crec que la poesia rau no en les coses sinó en la manera de mirar-les.
    Preciós fragment i preciosa música.

    ResponSuprimeix
  4. Esplèndid, Quim. Gràcies per tot plegat!

    ResponSuprimeix
  5. novesflors: rau en el rau-rau... ;)

    jaume: esplèndids, els lectors...

    ResponSuprimeix

Digues, digues...