Martin Larralde

La cançó d'aquesta setmana és la versió que Ruper Ordorika va fer fa uns quants anys del poema «Martin Larralde», de Joseba Sarrionandia.

La lletra diu:
Larre berdeak, etxe zuri teila gorriak,
jendarme auto bat
bidean bildots artean pasatzen.
Etxe elizetan otoitzak,
betiko otoitzak neguko keearen antzera
lehun igotzen.
Martin Larralde ez da sekula itzuli,
baina itzuli balitz
(arantzak barrurantza itzuliak lituzkeen sagarroia bezala)...
Itzuli izan balitz, zer? Gaur igandea da,
larre berdeak,
etxe zuri teila gorriak, jendarme autoa bidan
Bayonne 17 panopetik.
Jendea familia erretratuetan bezala
larritasuneraino
perfumaturiko arima erakutsiz doa mezara.
Inork ere ez du
(dena ohitura, dena errua, dena barkamena)
oroimenaren
korapiloa deslotzen. Inork ere ez du
koblakaririk behar...

Martin Larralde honelako egun batez hil zen
galeretan,
begiak zabalik etzanda, agian, zerua,
itsaso ziki bat dela esanez.

Que, més o menys, vol dir:
Els camps verds, les cases blanques de teules roges,
un cotxe dels gendarmes
passa per la carretera entre un ramat d'ovelles.
A les cases i a l’església, els resos,
el resos de sempre, s’enlairen,
com el fum a l’hivern.
Martin Larralde no va tornar mai,
però si hagués tornat...
(com un eriçó amb les punxes al revés...)
Què, si hagués tornat? Avui és diumenge,
els camps verds, les cases blanques de teules roges,
el cotxe dels gendarmes per la carretera,
Baiona 17, en el rètol.
La gent, preparada com per a un retrat de família,
perfumada fins a l’embafament,
va a missa. Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no desfà el nus de la memòria.
Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no necessita un joglar...

Martin Larralde va morir un dia com avui
en una presó,
ajagut amb els ulls oberts, potser,
dient que el cel era un mar brut.

Víctor Sunyol, que potser la va sentir en el mateix concert que jo, en va fer un poema.
El disset de setembre de 1999 Joseba Sarrionaindia parla de Martin Larralde en boca de Ruper Ordorika*

per sempre el relleu
per sempre les ombres

(ni pols
ni neu
ni temps)

des del vell nus de la memòria
picapedrer
d’aquesta mar tan bruta

(costum
culpa
perdó)

i què si ara tornés?


com poder no viure?
com poder sense?

(des de
mentre
també)

i quina deu ser la propera pregunta?

(més enllà de la pols
de la culpa
també)

cap veu no s’oblida
ni retorn al lloc primer
només ressons —el temps, la pols, les coses—

1999-2002

*En un concert de Ruper Ordorika. Les veus de l'exili, l'oblit. La llàgrima.

En fi, tot és costum, tot és culpa, tot és perdó...

Cap comentari:

Publica un comentari

Digues, digues...