He treballat més de deu hores. Els ulls em fan pampallugues. Arribo al metro i no tinc ganes d'obrir cap dels llibres que porto: Nous n'avons fait que fuir i Sincerament vostre, Xurik. Cap. Ni tan sols el diari. Res. El cap com un bombo. Cap a casa...
«Pròxima estació...» Pugen un parell de noies. S'asseuen davant meu. S'abracen a unes carpetes d'una universitat privada. Parlen en català. En el català que ara es balboteja... Les escolto. Parlen d'uns amics, sembla. D'una noia i un noi. Diu una: «A la Cris, tio, tot això..., tot això li sua la polla» —a la Cris?—, «tio; es toca els ous» —la Cris?— «tot el puto dia, tio...» I respon l'altra: «Sí, tio, i el Bernat, tio, ja està fins els ovaris» —el Bernat?—, «tio...» Tio...
Amb això de les 'carpetes d'universitat privada', la veritat és que ja estan ben retratades...
ResponElimina