Política de paper

Ahir, justament ahir, suposo que gairebé a la mateixa hora que el text de l'editorial polèmic —i inútil— començava a córrer per les redaccions dels diaris del país, llegia a Política de paper: Premsa i poder a Catalunya 1981-1992, de Salvador Cardús:

«La realitat política, doncs, és en permanent moviment i transformació. I la seva constant construcció i desconstrucció són tan intenses que, per a bé i per a mal, l'acció dels polítics, ocupats a vigilar la pròpia posició en el procés, no arriba a tenir unes conseqüències immediates massa importants en el transcurs de la vida quotidiana dels ciutadans, exceptuant períodes de daltabaixos intensos. És a dir, que l'elasticitat de la realitat política la converteix, indefectiblement, en una acció social de caràcter més aviat epidèrmic, sense grans conseqüències pel que fa als canvis en les estructures profundes de la mateixa societat, per molt que tingui la tendència a autopresentar-se de manera transcendental. En el fons, si només atenguéssim a la seva eficàcia objectiva, la política no es mereixeria l'atenció que rep dels mitjans de comunicació, que actualment la converteixen en la informació per excel·lència. Des del meu punt de vista, l'efectivitat de la política i la seva relativa irrellevància, és mesurada amb molta més precisió pel desinterès general que mereix per part de la majoria de la ciutadania.

»I és que actualment l'acció política, en definitiva, és més l'esforç d'imposar una determinada interpretació de la realitat, que no d'aconseguir transformar-la, en franca contradicció amb el clàssic principi marxista contingut a la XI tesi sobre Feuerbach, que en predicava el contrari. Tant és així que, en general, les decisions del polític no van gaire més enllà d'expressar aquesta voluntat de control de la realitat social, i que només a molt llarg termini pot comportar discretes modificacions d'aquesta mateixa realitat. Es pot dir que el polític sembla que en tingui prou amb exhibir la capacitat d'exercir el poder, i que en canvi, prefereix no arriscar-se a perdre'l a base d'exercir-lo efectivament i de proposar transformacions que poden modificar els equilibris que l'han dut a aquella posició avantatjada.

»L'acció política només és percebuda com a transcendental —amb tota lògica— pels qui són candidats a imposar la seva interpretació, i en últim terme, la seva empremta digital sobre el pa d'argila. És a dir, pels polítics professionals i pels professionals que viuen poc o molt directament de la política.

»L'acció política, doncs, no trastoca a fons la vida social perquè conté una proporció altíssima d'interpretació, de memòria, de narrativa —algú diria de "cuento"—, de joc verbal si es vol, en relació al total del seu gruix. I la part diguem-ne material és francament petita. En política, més que en cap altra esfera, es viu d'il·lusions, i les il·lusions són la part més visible de la política. Si a la vida de cada dia, i sense cap pretensió d'exactitud matemàtica, les il·lusions arriben a ser el setanta-cinc per cent del total, en política fàcilment la proporció pot arribar ben bé al noranta per cent. Un noranta per cent format per interpretacions esbiaixades, emmascaraments malintencionats, retòriques brillants, memòria inventada, jocs de paraules intel·ligents, eufemismes opacs, propaganda astuta, polèmiques teatralitzades, falsos desmentiments, insinuacions malèvoles, condemnes rituals, i moltes mitges veritats i moltíssimes més mitges mentides...»

2 comentaris:

  1. Li faria l'onada si no fos perquè obvia la política més propera: la municipal. Sobretot en els petits municipis la política és gestió i això es tradueix directament en el territori. Gràcies per transcriure el text :)

    ResponElimina
  2. Sí, als municipis petits és tota una altra cosa. Hi poc «cuento» i molta feina a fer. Diria que, malgrat el paper cada cop més determinant que hi tenen els partits polítics, hi ha poca «política»...

    ResponElimina

Digues, digues...