Una caricatura de Loredano:
I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:
Tres Vila-Matas, tres
Una foto:
Una caricatura de Loredano:
I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:
Una caricatura de Loredano:
I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:
Bloomsday
Un bloomsday poc bloomsday.
A les sis del matí una llum esmorteïda es filtra per la persiana que em vaig oblidar de tancar. Etcètera. M'hauria d'afaitar però encara no fa una setmana que. Fins d'aquí un mes potser. La dutxa sense sabó gairebé només un raig aigualit de sànex. Roba per plegar. Calçotets, calcetes, pantalons, samarretes. Comencen a aparèixer criatures famolenques. I la nevera, de vacances. Ni llet ni cacaolat ni galetes ni cereals ni. Ni un rosegó de pa. Al carrer. Amb el moneder i arrossegant una criatura lleganyosa. El pakistanès de guàrdia, tancat. Giracua. Al forn, al forn..., al forn! Una barra de quart, un litre de llet, pastes... Deixo la bossa, les lleganyes i els nens a casa, amb la taula parada. Corro cap al metro. Compro el diari. El metro és un desert i un llibre. Santandreu fabraipuig sagrera navas clot glòries marina arcdetriomf... A la feina. Esmorzo amb una amiga i un diccionari d'onomatopeies. Després, castigat de cara a l'ordinador. Els polítics parlen de la nació... Les nacions, totes les nacions —també els estats, que són nacions amb exèrcit— són mentida, i cadascú es creu la mentida que més li convé. I a viure. I jo només sóc un vot. Sense nació. Les onze: m'escapo de la feina... Arcdetriomf marina glòries clot navas sagrera fabraipuig. Escola. Logopeda, psicopedagog, eap: disfunció del llenguatge, alàlia, dislàlia, al·lolàlia, ecolàlia, glossolàlia, raralàlia, rinolàlia, paralàlia, psicolàlia... Massa làlies i massa tard per tornar a treballar. Dinar de feina a can rabasseda, menú de bloomsday. Jamesjoycejo. A les tres, corro una altra vegada cap a l'escola. Les criatures famolenques volen berenar. Comprem entrepans i sucs. Els carrego al cotxe i cap a l'AP7. Avui tampoc no ens podrem anar a banyar. Arribem tard a Girona. Busquem la Clínica Bofill. El meu vuitè nebot és una neboda, petita, dosquilosipoc de plor. La mare i el pare, radiants. Els meus fills pregunten... No els podem explicar res dels seus parts. Arriba més família. Massa enrenou per a una partera. Sortim a passejar. Girona era una ciutat preciosa; i ara és un gran centre comercial. Sopem en una pseudopizzeria: pseudopizzes i pseudopasta de centre comercial. Es fa tard... A les deu arribem a Arbúcies. Pujo els nens adormits a les seves habitacions. Improviso uns pijames. Xafogor. Insectes. No he llegit gaire, avui. I no llegiré gaire més. Preparo una bossa amb roba de muntanya. A la nevera només hi ha una moritz i a l'estudi, un ordinador. Tinc una cita amb el senyor Portnoy i amb el senyor Joyce i amb el senyor Bloom i amb la senyora Bloom i amb el senyor Dedalus. Dormiré poc. La nit és llarga, llarga com un dia sense
Arbúcies, 16 de juny de 2009
Bloomsday
El lamento de Portnoy, un dels blogs de referència de la cosa de les lletres, proposa un joc literari molt interessant.
Diu:
Diu:
Una proposta molt i molt interessant. Teniu —tenim— sis dies per anar-hi pensant...«El próximo 16 de junio se celebra el Bloomsday, el día en que transcurre la acción del Ulises de James Joyce. Con ese motivo quisiera proponer una especie de Bloomsday entre blogs que intentaría narrativizar nuestra vida cotidiana. Cada uno de los participantes intentaría crear, a modo de entrada de diario, una historia sobre lo que realiza durante el día 16 de junio.
»Quien esté interesado el día 16 crearía una entrada titulada "Bloomsday", en principio vacía o con la anotación “work in progress” (título provisional del Finnegan’s wake) y mandará la dirección URL de la entrada a:bloomsday2009[arroba]gmail[punto]com»Luego, por la noche (territorio de Molly Bloom) o al día siguiente escribiría, sin restricciones en cuanto a extensión, estilo o forma, sobre lo acaecido (realidad o ficción, aunque al final siempre es ficción) durante el día 16.
»De alguna manera (improvisando, claro) intentaré coordinar todos los enlaces que mandéis. Quien quiera participar que deje un comentario o me mande un email o que lo haga sin más… el caos siempre es productivo.
»Esperemos que, como las “rocas errantes” del capítulo diez del Ulises, nos crucemos y entrecrucemos en la inmensidad (finita) de la red.»
Una manera de mirar
A l'excel·lent Diario de un acercamiento, de Vicente Valero, llegeixo:
«La patria del poeta es la memoria. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales". Otra memoria diferente es la que el poeta siempre celebra, la que los versos, con su ritmo oscuro y sabio, logran desentrañar. Alude siempre a un pasado que en realidad desconocemos, aunque se diría que nos pertenece a todos, a un pasado que se manifiesta no a través de los recuerdos, sino solamente a través de los sentidos.»
El poema «Munduari begiratzeko», de Kirmen Uribe, em sembla que n'és un bon exemple:
Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.
Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.
Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.
Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.
Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.
Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.
Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.
Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.
Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.
Fa uns quants anys vaig assajar-ne una traducció:
Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.
Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.
Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.
Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.
Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.
Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.
Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.
Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.
Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.
Hi afegeixo avui la música que hi va posar Mikel Urdangarin...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)