Avui era el meu aniversari, i he dinat, sol, en un dels meus «racons» preferits —Lola Mora, al carrer d'en Gignàs. He escrit mitja hora de paraules inútils que ningú mai no llegirà, i m'he quedat buit, i això que el dinar era boníssim. El temps passa —inexorablement, diu el tòpic, que mai no he sabut què vol dir—, però només en circumstàncies especials, com ara un aniversari, hi pensem. Hi he pensat: en faig uns quants i encara n'he de fer uns quants més; cada dia és un dia més i un dia menys; l'única certesa és la incertesa... Els aniversaris són dies tristos, per això ens empesquem tota la comèdia de les festes i les celebracions. En els aniversaris es constata l'evidència: no tenim anys, els anys ens tenen; no fem anys, els anys ens van fent...
"Exoro" volia dir en llatí "suplicar" (a una persona o a un déu) i, més en concret, "ablanir suplicant". Per tant, l'inexorable és qui no es deixa vèncer ni pels precs (si és home) ni per la pietat (si és déu).
ResponEliminaEn qualsevol cas: Per molts anys.
Felicitats!
ResponEliminaPer desgràcia a alguns els anys més que anar-los fent els van desfent.
gregorio luri: moltes gràcies per l'etimologia, però continuo sense entendre què vol dir que el temps passi inexorablement...
ResponEliminapere: tens raó: fent i desfent...
Un text magnífic.
ResponEliminaHi estic d'acord.
Potser, l'únic que passa som nosaltres.
ResponEliminaNo estiguis trist.
ResponEliminaNo és important si fem anys o els anys ens fan, el que compta és que hi som.
Que hi ets.
:)
mira, per molts anys!, encara que saber que passen faci aquell nus a l'ànima. Per cert, una bona empanada del Lola Mora i aquella coloraina segur que et va ajudar a no ennuegar-te de tristesa del tot
ResponEliminaDoncs que els anys ens tinguen ben tinguts i per molt de temps.
ResponEliminaQui dies passa, anys empeny. I per molt de temps. Salut!!!!
ResponEliminaJeroni Maleuff: gràcies
ResponEliminaelquemaietvaigdir: que no estic trist, que hi ets, que hi sóc
flaneuse: gràcies. sí, les empanades de coloraines...
novesflors, laia: els anys, i els panys
Felicitats per l'aniversari. No sé si te n'adones, em sembla que no, de l'expectativa que estàs creant amb això que dius sempre que escrius, escrius, i no ho llegeix ningú, no ho publiques aquí, ho tens amagat... com et pots imaginar tens a alguns lectors intrigadissims... A veure el dia que fas un pensament i t'atreveixes a no parlar-ne tant i donar-ho a llegir... t'atreviràs?
ResponEliminaDies tristos, els aniversaris? No home, no! I t'ho diu una que em sembla que en té algun més que tu i que ja es pot aplicar allò de "caldera vella, bony o forat". Cada edat té aspectes positius i negatius. Jo estic molt contenta de fer-me "gran", sempre que el bony o el forat no siguin excessivament grossos i deixin que la caldera encara pugui anar fent xupxup. I de vegades encara faig projectes d'aquells "quan sigui gran vull ser..."
ResponEliminaI per molts anys!
Una mica tard, però moltes felicitats. El 18 un altre!
ResponEliminaSalut!
Clarissa: potser quan sigui gran... De debò.
ResponEliminaLectora corrent: els aniversaris són, en general, tristos. Això no vol dir, però, que hàgim d’estar tristos...
Belart: moltes gràcies! I els teus posts?
Felicitats endarrerides! jo crec que a partir d'ara celebraré 23 anys tots els anys!
ResponEliminaGood page!
ResponEliminaWelcome to visit my blog too!