Un altre jo... per jugar.
Jean-François Coche
Creu de sant jordi per a Jean-François Coche, llibreter. Jean-François Coche és l'«irresponsable» de la llibreria Pam de Nas, de París, que vaig descobrir fa milions d'anys, en una altra vida, quan em plaïa, d'atzar, d'errar per les muralles del temps antic de les ciutats d'Europa carregat amb una motxilla, quatre llibres, tres dòlars i un bitllet interrail.
Diu Jean-François Coche, fanàtic dels blogs: «Hi ha gent que escriu meravellosament, que té el talent literari que manca a molts escriptors elogiats per la crítica. Però escriure un blog, si ningú no el converteix en paper i el diposita en una biblioteca, és com escriure en l'aire, són paraules destinades a esdevenir cendra.»
Més Coche...
El profeta Anselm Turmeda
O Babilon, a tu, Barcelona,
en tu florint l’arbre de la superbia:
sera son fruyt la iornada cella
si, penedint, Deu beneyt no•t perdona.
Mostrar t’a Deu alguns orribles signes:
semblant fara a les tres veines
del teu comtat, per mal e roynes
los confondra, e d’aço son dignes.
Deu poderos ton penedir spera,
penedint te, d’Ell auras indulgencia;
si que fas ta alta eminensa,
si tramettra com Sodoma la fera
Ton mal vendra de març o de satembre
a mija nit, tu estant endormida;
per lamps e trons seras spaordida:
vulles te, donques, per penitencia rembre.
Les pors de l'escriptor
Com que diria que no tothom té el costum —saníssim— de gastar-se un euro el dissabte per comprar El País, copio els articles que han aparegut avui en el suplement «Babelia» sobre «Los temores del escritor frente a la Red» —amb una majúscula manicomial, que diria Pla...
De John Updike,
i d'F.J.
Trobada de blogs i llibres
Aprofitant la Fira Internacional del Llibre Liber 2006, es farà una trobada de blogs i llibres. Sembla interessant...
Frères humains...
Enguany el fenomen de la «rentrée» literària a França és Les Bienveillantes, unes memòries imaginàries d'un oficial de les SS, que és la primera novel·la —de nou-centes pàgines— de Jonathan Littell. N'han parlat, i molt bé, Le Nouvel Observateur, Le Figaro, Lire —hi podeu llegir un fragment de la novel·la—, Le Monde des Livres, Le Soir...
Jonathan Littell és fill d'un periodista del Newsweek expert en temes del Pròxim Orient. Ha viatjat per tot el món i ha viscut a Moscou, Txetxènia, el Congo, Istanbul i diu que pensa viure a Barcelona. Jonathan Littell, que és americà però escriu en francès, ha demanat la nacionalitat francesa un parell de vegades, i un parell de vegades la hi han denegat. Diu: « En vérité, j'ai horreur des nationalismes, des particularismes, je me sens surtout européen. Et je ne suis pas du tout français, si être français, c'est dire non à l'Europe. Les Etats-Unis manquent follement de charme. Et je ne supporte pas de ne pas pouvoir fumer en buvant mon whisky, ou de ne pas pouvoir boire en fumant mes cigarillos...»
Aclaparat per la unanimitat de les crítiques, amb moltes ganes de llegir-lo i amb poques ganes i menys temps de passar-me una tarda voltant per les llibreries de la ciutat cosmopolita lletrejant el nom de l'autor i el títol de la novel·la —inútilment?—, me'n vaig de pet a Amazon.fr i amb un parell de clics em compro el llibre —i un altre, i un altre, i un disc—, i d'aquí a deu dies, a casa...
El començament:
«Frères humains, laissez-moi vous raconter comment ça s'est passé. On n'est pas votre frère, rétorquerez-vous, et on ne veut pas le savoir. Et c'est bien vrai qu'il s'agit d'une sombre histoire, mais édifiante aussi, un véritable conte moral, je vous l'assure. Ça risque d'être un peu long, après tout il s'est passé beaucoup de choses, mais si ça se trouve vous n'êtes pas trop pressés, avec un peu de chance vous avez le temps. Et puis ça vous concerne: vous verrez bien que ça vous concerne. Ne pensez pas que je cherche à vous convaincre de quoi que ce soit; après tout, vos opinions vous regardent. Si je me suis résolu à écrire, après toutes ces années, c'est pour mettre les choses au point pour moi-même, pas pour vous. Longtemps, on rampe sur cette terre comme une chenille, dans l'attente du papillon splendide et diaphane que l'on porte en soi. Et puis le temps passe, la nymphose ne vient pas, on reste larve, constat affligeant, qu'en faire? Le suicide, bien entendu, reste une option. Mais à vrai dire, le suicide me tente peu. J'y ai, cela va de soi, longuement songé; et si je devais y avoir recours, voici comment je m'y prendrais: je placerais une grenade tout contre mon cœur et partirais dans un vif éclat de joie. Une petite grenade ronde que je dégoupillerais avec délicatesse avant de lâcher la cuiller, en souriant au petit bruit métallique du ressort, le dernier que j'entendrais, à part les battements de mon cœur dans mes oreilles. Et puis le bonheur enfin, ou en tout cas la paix, et les murs de mon bureau décorés de lambeaux....»
L'espai públic
«...el espacio público pasa a concebirse como la realización de un valor ideológico, lugar en que se materializan diversas categorías abstractas como democracia, ciudadanía, convivencia, civismo, consenso y otras supersticiones políticas contemporáneas, proscenio en que se desearía ver pulular una ordenada masa de seres libres e iguales, guapos y felices, seres inmaculados que emplean ese espacio para ir y venir de trabajar o de consumir y que, en sus ratos libres, pasean despreocupados por un paraíso de amabilidad y cortesía, como si fueran figurantes de un colosal anuncio publicitario. Por descontado que en ese territorio toda presencia indeseable es rápidamente exorcizada y corresponde maltratar, expulsar o castigar a cualquiera que no sea capaz de exhibir modales de clase media.»
Manuel Delgado.
La resta de l'article, aquí.
Goran Petrović
«A decir verdad, se acordó Jelena, los espacios de algunos libros parecían petrificados como si fueran unas ciudades malditas y abandonadas, en las que todo está firme en su sitio, donde puedes quedarte durante días, pero donde aparte de tu propio aliento no se escucha nada. Había libros que contenían sólo el pasado, un pasado tan remoto que las formas existían sólo gracias a los espectros. Libros por los que resonaba el murmullo humano, la música y la risa, pero donde al acercarse uno encontraba solamente un eco secular. O libros que visitaban sólo los inducidos en un intento de reconstruir de los vestigios el aspecto de alguna construcción, o extraer de un olvido más pesado que la pesantez más grande, un pensamiento valioso. Y también existía la realidad que se parecía a esos libros, sólo que a diferencia de ellos, ésta no se podía cerrar ni dejar a un lado...»
Ai, el Blogday!
Un dia d'aquests, diuen, era el Dia del Blog, i, segons la tradició —la «tradició» d’un any...; sobre les «tradicions», llegiu L’invent de la tradició, de Hobsbawm—, els bloguers que vulguin celebrar el seu dia han de recomanar cinc blogs que hagin descobert fa poc, etcètera.
Som-hi, que qui any passa, dia empeny...
La feuille, un blog sobre l'edició i l'edició electrònica...
Katrin bajo la lluvia, que no és un descobriment de fa poc —acaba de fer l'any, el blog—, però que és «el descobriment»; el blog d’una bloguera capaç de desfermar tsunamis de sensacions amb una dotzena de paraules.
La casa de les paraules, el blog d’un verbívor voraç.
Librosfera, el blog d’una bibliotecària que parla de... llibres!
Lumière au pays noir, un blog de fotos...
(I, per postres, un joc... ¿literari?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)