De tornar-hi...


Escolto sovint les seves cançons, però feia quinze anys que no anava a un concert de Dominique A, quan encara tenia cabell —ell, vull dir— i François Breut encara era la seva nòvia.

I també el llegeixo, perquè Dominique A és un músic que escriu. I prou bé...




A Un bon chanteur mort escriu: «Quand on entend chanter des choses avec un peu de substance, on ne peut que s'entraîner à être un bon chanteur mort. Ce qu'on crée ne prendra toute sa mesure que lorsqu'on aura disparu.» Però de moment va fent cançons i ha esdevingut un clàssic que canten fins i tot a les escoles. Aquí, però, el dia abans encara quedaven entrades per a l'Apolo...

A l'Apolo, Dominique A va cantar gairebé totes les cançons que jo volia sentir en directe. Des de «Plaine des sables» fins a «Les hauts quartiers de peine», passant per «Rendez-nous la lumière» —«rendez-nous la lumière, rendez-nous la... bouteille!», que cantaven uns desaprensius...—, «Le courage des oiseaux» i l'excepcional «L'horizon».

Però no va cantar «Rue des Marais». «Rue des Marais» és una cançó especial, una cançó per culpa de la qual ha hagut d'escriure un llibre, Y revenir, per justificar-la, per justificar-se, un llibre que ara, gràcies a Alpha Decay, es pot llegir també en castellà...




Y revenir és la crònica literària d'un retorn —amb un matís important que en el títol de la traducció castellana es perd—, del retorn a Provins, al departament de Sena i Marne, i del retorn a la infància i l'adolescència, que són l'espai i el temps que expliquen «Rue des Marais» i bona part de l'obra de Dominique A.

Amb una mica de sort, però, avui o demà, Dominique A, lluny de Provins, ens la canta...


            



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues, digues...