Una setmana...

El problema dels dilluns és que comencen massa d’hora. I més si tens una criatura a trenta-nou i mig i has passat la nit del lloro. Acompanyo les nenes a l’escola. Em trobo l’A. Al final, ella tampoc no va poder anar al CCPC. Em sap greu; ens hauríem fet un tip de riure, suposo. Diu que hi haurà una segona edició...

A l’hora de dinar m’escapo del palau, de la feina, per anar al palau, de la música, a recollir unes entrades, i després a una llibreria, que és un palau de llibres. Em compro llibres inútils d'editorials suïcides, conscient que llegir és una manera d’amagar el cap sota l’ala socialment tolerada, de moment...

La C. es canvia el mòbil; ara té un “es marfon”, poesia pura...

Llegeixo un parell d’hores. Em sembla que em faig gran; m’agrada la prosa erudita espanyola del divuit: “Mas este escrito no podrá resentirse de la dilatada noche que ha sufrido, sepultado en el tenebroso retiro de mi mente...”

Divendres, per fi, a casa. Encenc el foc. Em faig un te. Escolto Yaron Herman. I escric. Cric-cric, cric-cric...

3 comentaris:

  1. vaja, m'ha vingut al cap els rellotges de Dalí (que no m'agraden) però marfondre's, esllanguir, un mòbil potser s'hi deu assemblar :)

    alegria de veure't al capdamunt del blog-roll :)

    ResponElimina
  2. Que gust dóna el "divendres per fi a casa...", almenys a mi em passa això.

    ResponElimina
  3. Clidice, Novesflors: Els vostres comentaris són gasolina per al blog... Quina alegria veure-us al peu de cada post!

    ResponElimina

Digues, digues...