I és que un dia o un altre, a una hora o una altra, deixa de ploure...
Just some sign of love is all...
Un impressionant poema inútil de Kirmen Uribe:
La versió d'Elizabeth Macklin:
La versió original del poema i una traducció d'estar per casa.
La versió d'Elizabeth Macklin:
Heroin had been as sweet as sex
she used to say, at one time.
The doctors have been saying now she won't get worse,
to go day by day, take things easy.
It's been a month since she failed to wake up
after the last operation.
Still and all, we go every day to visit her
in Cubicle Six of the Intensive Care Unit.
Today we found the patient in the bed before hers
in tears, no one had come to visit, he'd said to the nurse.
An entire month and we haven't heard a word from my sister.
I don't see my whole life stretching before me now,
she used to tell us.
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.
Our mother and I are the ones who talk to her.
Our brother, with her, never said much,
and he doesn't make an appearance here.
Our father hangs back in the doorway, silent.
'I don't sleep nights', my sister used to tell us,
'I'm afraid to go to sleep, afraid of the bad dreams.
The needles hurt me and I'm cold,
the serum sends the cold through every one of my veins.
If I could only escape from this rotten body.
Meanwhile hold hands', she implored us,
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.
La versió original del poema i una traducció d'estar per casa.
Cànon
«Com ja he dit, som un poble de grans poetes més que de novel·listes. Tenim un clàssics que no desdiuen dels clàssics de grans països. Carner és important en la meva manera d'escriure i determinant per a tots els escriptors de la meva època. Va fer molta feina, va refer l'idioma. Més que Verdaguer: Verdaguer va posar en circulació moltes paraules catalanes, però en Carner encara ho va fer més bé. Nabí, de Carner, és per caure d'esquena. I Riba, tot i que és més difícil. Com a poeta m'agrada molt en Salvador Espriu, per sobre de tots, a una distància-llum dels altres. Arriba un moment que fins i tot sembla que és una broma dir que t'agrada l'Espriu. En canvi, com a prosista, no m'agrada. Considero que Gabriel Ferrater és un poeta de gran envergadura. En Brossa? Ni que me'l regalessin! Poeta jove? Potser en Gimferrer.»
Mercè Rodoreda, a Autoretrat, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino.
Aniversari
Avui era el meu aniversari, i he dinat, sol, en un dels meus «racons» preferits —Lola Mora, al carrer d'en Gignàs. He escrit mitja hora de paraules inútils que ningú mai no llegirà, i m'he quedat buit, i això que el dinar era boníssim. El temps passa —inexorablement, diu el tòpic, que mai no he sabut què vol dir—, però només en circumstàncies especials, com ara un aniversari, hi pensem. Hi he pensat: en faig uns quants i encara n'he de fer uns quants més; cada dia és un dia més i un dia menys; l'única certesa és la incertesa... Els aniversaris són dies tristos, per això ens empesquem tota la comèdia de les festes i les celebracions. En els aniversaris es constata l'evidència: no tenim anys, els anys ens tenen; no fem anys, els anys ens van fent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)