Una tarda

Surto d'hora de la feina per anar a fer la declaració de la renda. M'atén un funcionari bilingüe: jo li parlo en català, ell em contesta en castellà. En fi... Em fa les declaracions. Finalment, si fem la declaració conjunta hem de pagar una picossada; si les fem individuals, ens tornen uns quants calés. No ho entenc. Tenim els mateixos sous, els mateixos fills, la mateixa hipoteca, les mateixes deduccions... «Es la progresividad del impuesto», em diu el funcionari bilingüe, en un correctíssim castellà. Ah!... D'acord. Pujo per la Rambla. Amb la cartera ben vigilada. Entre ramats de turistes, llaunes i gots de plàstic. Diria que l'home elegant que entra a la seu del Departament de Cultura, amb una carpeta a la mà, és el senyor Oriol Izquierdo, però sóc curt de vista i... L'hauria saludat, cordialment. Calda. Turistes i més turistes. Ròdols de curiosos al voltant d'estàtues de pacotilla. Un paio nu passeja orgullós un penis enorme davant la curiositat i l'estupor i l'admiració i l'horror dels —i les— transeünts. Entro a la Documenta. Demano dos llibres. No, no els tenen. Crec que ni tan sols n'havien sentit (a) parlar, crec. Em compro L'Avenç i Els Marges. Vaig a fer un cafè —amb gel. Fullejo les revistes. A Els Marges hi ha un article d'Enric Cassany sobre la literatura del jo i sobre el dietari, esplèndid, i pòstum, de Guillem Simó, En aquesta part del món. Hi parla també dels blogs: «...el fenomen nou dels blogs: nou, si més no, pel seu format no llibresc i com a acte especial de comunicació...», amb una nota de remissió a les jornades de Sant Cugat. A L'Avenç, Manel Ollé i Quim Monzó parlen de literatura, sobretot, i una mica de llengua. Diu Monzó: «Som en la pura farsa. No hi ha cap partit que no estigui fent teatre per acontentar aquells que han de continuar donant-los els vots. A la llengua catalana se li dóna importància simbòlica (cada cop menys, fixem-nos-hi), però els polítics (de tots els partits, sense excloure'n cap) hi renuncien sempre que els convé. És una antiga bandera que de tant en tant han d'amagar, perquè una part creixent de la població odia, i quan s'hi juguen els vots no val a badar.» I després explica una anècdota sucosa: «Una vegada vaig anar a l'Institut [d'Estudis Catalans] amb Empar Moliner, per fer-hi un programa de ràdio. No hi havia estat mai. Vam fer el tafaner pels racons i, entre diverses altres coses, vam obrir les tapadores dels quadres d'interruptors de l'Institut. Les indicacions estan totes retolades —amb Dymo, crec recordar— en castellà. Ni tan sols dins la bombolla és possible el somni...» Es fa tard. Deso les revistes. Pago el cafè. Corro cap a l'escola...

---