21 de juny.— Avui, que comença oficialment l’estiu —i deunidó com ha començat; quina calda!—, hem collit les últimes faves de l’hort i hi hem plantat —potser massa tard— mongeteres. Per dinar, he fet les faves. Amb tomàquet, ceba, cansalada, una botifarra negra i unes quantes fulles de menta. Tot de l’hort de casa; llevat, esclar, de la cansalada i la botifarra negra, que són de Ca la Méndez. Les faves de l’hort, que no són ni més bones ni més saboroses però són molt més tendres, agraden fins i tot als nens.
Després de dinar, que és la pitjor hora de calor, mentre els nens xipollegen a la piscina i la C. fa relacions socials amb el veïnat, estirat a l’hamaca, a l’ombra generosa del petit til·ler que vam plantar l’any passat, llegeixo. El meu petit món, ara; una digestió agradabilíssima, una lectura excitant, una hora dolça. Amb la banda sonora dels crits dels nens, el xiu-xiu d’una conversa llunyana, el remoreig de la riera, la bonior dels insectes i escadusserament la remor llunyana, tan llunyana que sembla que vingui d’un altre món, dels cotxes que s’enrevessen pels revolts de la carretera d’Espinelves, llegeixo, i bado, i vagarejo.
Al vespre, amb tota la feina feta, al porxo de casa, amb l’últim cafè del dia, escolto música —shannon wright, bach, eunaudi, roger mas...— i escric. Fa fred; m’he hagut de posar un jersei. Com que avui ha començat l’estiu, com que internet no funciona, començo a escriure en un bloc miquelrius de tapes negres que vaig comprar-me fa un any, amb una idea al cap. Com que comença l’estiu i començo a escriure en el bloc de tapes negres, a la primera pàgina hi poso un títol: Quadern del pla de la Margarida. Subratllat. Un títol és un principi, un precipici, i els principis i els precipicis són sempre una temptació. Elias Canetti, a La província de l’home, diu: «No arribar sempre fins al final. Hi ha tantes coses pel camí...» Com cada vegada que començo alguna cosa, no sé si continuarà, no sé com ni si s’acabarà. Però aquesta és la gràcia, diria, de començar...
Al vespre, amb tota la feina feta, al porxo de casa, amb l’últim cafè del dia, escolto música —shannon wright, bach, eunaudi, roger mas...— i escric. Fa fred; m’he hagut de posar un jersei. Com que avui ha començat l’estiu, com que internet no funciona, començo a escriure en un bloc miquelrius de tapes negres que vaig comprar-me fa un any, amb una idea al cap. Com que comença l’estiu i començo a escriure en el bloc de tapes negres, a la primera pàgina hi poso un títol: Quadern del pla de la Margarida. Subratllat. Un títol és un principi, un precipici, i els principis i els precipicis són sempre una temptació. Elias Canetti, a La província de l’home, diu: «No arribar sempre fins al final. Hi ha tantes coses pel camí...» Com cada vegada que començo alguna cosa, no sé si continuarà, no sé com ni si s’acabarà. Però aquesta és la gràcia, diria, de començar...
