21 de juny.— Avui, que comença oficialment l’estiu —i deunidó com ha començat; quina calda!—, hem collit les últimes faves de l’hort i hi hem plantat —potser massa tard— mongeteres. Per dinar, he fet les faves. Amb tomàquet, ceba, cansalada, una botifarra negra i unes quantes fulles de menta. Tot de l’hort de casa; llevat, esclar, de la cansalada i la botifarra negra, que són de Ca la Méndez. Les faves de l’hort, que no són ni més bones ni més saboroses però són molt més tendres, agraden fins i tot als nens.
Després de dinar, que és la pitjor hora de calor, mentre els nens xipollegen a la piscina i la C. fa relacions socials amb el veïnat, estirat a l’hamaca, a l’ombra generosa del petit til·ler que vam plantar l’any passat, llegeixo. El meu petit món, ara; una digestió agradabilíssima, una lectura excitant, una hora dolça. Amb la banda sonora dels crits dels nens, el xiu-xiu d’una conversa llunyana, el remoreig de la riera, la bonior dels insectes i escadusserament la remor llunyana, tan llunyana que sembla que vingui d’un altre món, dels cotxes que s’enrevessen pels revolts de la carretera d’Espinelves, llegeixo, i bado, i vagarejo.
Al vespre, amb tota la feina feta, al porxo de casa, amb l’últim cafè del dia, escolto música —shannon wright, bach, eunaudi, roger mas...— i escric. Fa fred; m’he hagut de posar un jersei. Com que avui ha començat l’estiu, com que internet no funciona, començo a escriure en un bloc miquelrius de tapes negres que vaig comprar-me fa un any, amb una idea al cap. Com que comença l’estiu i començo a escriure en el bloc de tapes negres, a la primera pàgina hi poso un títol: Quadern del pla de la Margarida. Subratllat. Un títol és un principi, un precipici, i els principis i els precipicis són sempre una temptació. Elias Canetti, a La província de l’home, diu: «No arribar sempre fins al final. Hi ha tantes coses pel camí...» Com cada vegada que començo alguna cosa, no sé si continuarà, no sé com ni si s’acabarà. Però aquesta és la gràcia, diria, de començar...
[Quadern del pla de la Margarida I]Al vespre, amb tota la feina feta, al porxo de casa, amb l’últim cafè del dia, escolto música —shannon wright, bach, eunaudi, roger mas...— i escric. Fa fred; m’he hagut de posar un jersei. Com que avui ha començat l’estiu, com que internet no funciona, començo a escriure en un bloc miquelrius de tapes negres que vaig comprar-me fa un any, amb una idea al cap. Com que comença l’estiu i començo a escriure en el bloc de tapes negres, a la primera pàgina hi poso un títol: Quadern del pla de la Margarida. Subratllat. Un títol és un principi, un precipici, i els principis i els precipicis són sempre una temptació. Elias Canetti, a La província de l’home, diu: «No arribar sempre fins al final. Hi ha tantes coses pel camí...» Com cada vegada que començo alguna cosa, no sé si continuarà, no sé com ni si s’acabarà. Però aquesta és la gràcia, diria, de començar...
* * *
4 d'agost.− El Port. Deixant enrere Gandesa, la carretera entre vinyes, oliveres i ametllers verdíssims baixa cap a Bot i Horta de Sant Joan i Arnes i Vall-de-roures. El paisatge, aquest agost, amb les pluges tardanes, és magnífic. Em sembla un fragment de Grècia, del Peloponès, posat a casa. És la sort de viure en un país de països, en un país de contrastos, en un país petit i alhora gran –fa tres hores i mitja encara no que érem al peu de les Agudes. Coneixia el Port per la banda de Morella; coneixia el Port per la banda d’Aragó, però no coneixia la part administrativament catalana del Port: tot un descobriment. Els ulls, fascinats, es perden per les feixes en què vinya, oliveres i ametllers intenten ordenar el desordre natural de les coses; com si la línia recta fos la marca humana que governa –que pretén governar— la natura. El paisatge és la mirada, l’aprehensió de volums, línies i colors. Entre el cel i la terra, al Port, els angles, les arestes de les muntanyes són el marc d’un quadre impressionant, sense corbes; no m’estranya que justament aquí Picasso “descobrís” el cubisme.
A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...
[Quadern del pla de la Margarida IV]A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...
