L'efecte jauss 2.0

Exili

2011-09-16T00:00:00.000+02:00

He passat les vacances en el meu petit món: he tornat a la Terra Alta, he contemplat la vida de les tortugues al jardí, he ensenyat a distingir una merla femella d’una merla mascle, he ajudat a fer uns incomprensibles deures d’estiu, he anat amb bicicleta, he fet un intensiu sobre la púrpura de Schönlein-Henoch, he collit quatre tomàquets i dues dotzenes de mongetes de l’hort, he fet esmorzars, dinars, berenars i sopars, he escoltat molta música, he fet la migdiada sota el til·ler, he participat en un lipdub —com ens hem de veure...—, he seguit les peripècies del doctor Vitous Verdegast pels Carpats i el llac Balaton, he tranuitat...

També he llegit, esclar; menys del que voldria, que amb tres criatures com a mínim a casa és difícil concentrar-se, però més, segurament, que els que diuen que, ai, aprofiten les vacances per llegir. He llegit Claude Lévi-Strauss, he llegit Marani, he començat a llegir les extraordinàries aventures de Jan Karski... I sobretot he rellegit Nabókov: la sobrevalorada Lolita, l’excepcional Parla, memòria, i Foc pàl·lid.

Llegir Nabókov em fa sentir també un exiliat. Potser és una paraula massa forta, una paraula massa tràgica, però no ho puc evitar: el món, el món de veritat, el món que hi ha més enllà del meu petit món, m’agrada cada vegada menys, l’entenc cada vegada menys. Potser és el que diu Mahmud Darwix: «L’exili forma part de mi. Quan visc a l’exili porto la meva terra amb mi. Quan visc a la meva terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili. Passar-se unes quantes hores en un control militar és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili. L’esdevenidor és sempre pitjor per a nosaltres. Això és l’exili.» I hi podria afegir unes quantes raons...

Diu George Steiner, a «Extraterritorial», un assaig sobre Nabókov, que la barbàrie política del segle —del vint; però el vint-i-u sospito que no serà millor— en va fer un exiliat, un errant, un Hotelmensch, no tan sols de la seva terra russa, també de la seva llengua russa, que hauria d’haver estat el seu idioma natural. Diu també que, així com altres exiliats lingüístics s’aferren desesperadament a l’artifici de la llengua materna o opten pel silenci, Nabókov, com si fos un viatger opulent, passant d’una llengua a una altra, es va construir una casa de paraules.

Em sembla que això és el que em passa com a lector. Passant d’una llengua a una altra, i cada vegada menys, ai, per la meva llengua materna, del Japó a Irlanda o Morella, de la poesia a l’antropologia o la història, de Nova York o el Raval a Euslàndia o Roissy-en-Brie, jo també em construeixo una casa de paraules, la meva casa de paraules, amb les paraules dels altres, amb paraules de moltes llengües, i, molt sovint, massa, més que en una casa, em sento en una presó, en una mena d’exili...

Arguments per a la desobediència

2011-06-05T01:27:00.000+02:00

4 de juny.— Dia de pluja i relectures. De l’estudi al sofà, del sofà a l’estudi. De Delgado a Roth —«cantava entre mi la paraula més bonica que existeix en totes les llengües: “In-dig-na-ció!”»—, de Roth a Delgado:

«Ahora bien, a pesar de las exclusiones y las vigilancias que la afectan, la vida en la calle es el proscenio natural para la emancipación, la redefinición y el cambio. Los espacios abiertos de las ciudades son ya, ahora mismo, ese escenario que ampara y excita la comunicación humana, los contrabandismos culturales en todas direcciones, la generación de redes solidarias. Ahí afuera, en la calle, a ras de suelo, proliferan transversalidades e hibridaciones que son nuevos motivos para la reconsideración de esto, de aquello o de todo. Cada acto de traspasar la puerta —cualquier puerta— hacia el exterior es una nueva oportunidad para la deserción o el desvío. En ese ahí afuera —a pesar de todas las vigilancias que se pasan el tiempo escrutándolo— se conocen o están por conocer formas de cohesión espontánea capaces de hacer tambalear cualquier estructura, a disposición de los sectores sociales para los que la democracia es todavía sólo una palabra.

»Y es ahí afuera, a la intemperie, donde se van a registrar —seguro— nuevos pasos en pos de la conquista de una ciudadanía sin excepciones, entendiendo ciudadanía no como una entidad pasiva, sino como tema central de y para una práctica incansable e infinita en aras de la igualdad, como estrategia hacia una democracia furiosa y como argumento inagotable para la desobediencia.»

Philip Roth, Indignació; traducció de Xavier Pàmies; La Magrana, 2009.

Manuel Delgado, Sociedades movedizas: Pasos hacia una antropología de las calles; Anagrama, 2007.

Sant Jordi

2011-04-24T02:08:00.000+02:00

De bon matí, la intenció era fer cap a Girona. Com que el temps ha estat pengim-penjam, al final ens hem quedat a casa. He rellegit Els emigrats, de W.G. Sebald, traduït per Anna Soler Horta. I després, «Pa i Raïm», una narració de Josep Pla, inclosa a Aigua de mar, que no recordo on Miquel Pairolí diu que és una obra perfecta. «Perfecta» em sembla un qualificatiu exagerat, que no mereix cap obra humana, i menys, una obra literària, perquè sense imperfecció no hi ha literatura.

A la tarda, aprofitant una estona de sol, hem baixat al poble. Sant Jordi, més que una tradició —inventada, esclar—, és un ritu. Parades, gent, roses, llibres... Un ritu civilitzat. Crec que és millor treure a pasturar els escriptors un dia, fer comprar una rosa —o quatre— i un llibre —o quatre—, que tirar una cabra des de dalt d'un campanar o torejar una bèstia en una plaça. Sí, és una mica més civilitzat. Si més no, no hi pateix cap animal —o sí. Ara, que potser hi ha algun escriptor —i algun editor— que es mereix un parell de banderilles...

Em volia fer regalar Sol a Berlín, de Hans Fallada, o el volum setè de les obres completes de Pompeu Fabra, amb les «Converses filològiques», tot i que feliçment es poden consultar en línia —l'última «obra» de Joan Solà—, que són llibres de bon regalar. També m'hauria fet gràcia trobar Maic, de Tina Vallès, després d'haver llegit els llibres de Marta Rojals, Bel Olid i Joan Todó, però Sant Jordi és el pitjor dia —mentida: és pitjor un diumenge— per comprar llibres, i a més a Arbúcies hi arriba el que hi arriba... En fi, espero que no s'hagin exhaurit...

Finalment, després de remenar uns quants llibres, no m'he fet regalar res. La setmana que ve les llibreries també obren... Bé, m'he comprat El país —amb notícies «excel·lents» per a la cultura; ai, el govern dels millors!—, l'Ara —amb un suplement dedicat a Josep Pla— i l'últim número de la revista Pirineos. M'he sentit bastant a prop del lector ideal que descriu Mònica Batet: «El lector ideal probablement no es comprarà cap llibre per Sant Jordi perquè els llibres se'ls compra altres dies de l'any...» Probablement. Ara plou amb ganes. Em sembla que tornaré a llegir alguna cosa de Cioran, o de Kafka. O potser tornaré a veure Rooom. Diu que llegir 3,9 llibres l'any és la mitjana nacional de lectura. Bé. Sembla que si llegeixes un llibre cada trimestre ets un ciutadà normal, sembla; tinc la sensació que si en rellegeixes tres o quatre en una setmana ets un perfecte idiota...

Tres poemes japonesos a la mort...

2011-03-13T01:45:00.000+01:00

死

Isshõ no
shitauchi hibiku
shimizu kana

La meva vida:
el ressò de tocar l’ase
damunt de l’aigua pura.

Hanri (1835)

死

Ara kanashi
hana no higan o
shide no tabi

Que trist...
entre les flors de l’equinocci de primavera
un viatge cap a la mort.

Sakyoku (1790)

死

Ware o yobu
koe ya ukiyo no
kata shigure

Una veu em crida:
de cop i volta un xàfec d'hivern
en aquest món que sura.

Yaba (1740)

[De Poemas japoneses a la muerte, DVD Poesía]

He pujat sense tu...

2011-03-07T23:04:00.001+01:00

He pujat sense tu al pis de la badia
a perllongar aquell goig amb què tots dos l'omplírem
trabucant cadascun per les platges de l'altre
un dia o dos abans: prou temps per fer-me un mite
d'uns calfreds de plaer que ja dubtava si eren
les flors d'una vivència o les petges d'un somni.
En butxacar les claus, a les portes del temple,
he sentit allà dins que el record hi sonava
com una gran cantata, i, en obrir, dins la fosca
he vist la teva veu, feta una escolania,
grimpant per les parets com una buguenvíl·lea.
Tot i així, empetitit, entrava de puntetes
volent sorprendre el temps, condormit, retenint-nos
encara a tu i a mi surant dins unes hores
confoses de camí, feixugues de bellesa.
L'espai era un batec i, abans d'entrar a la cambra,
m'he assegut al sofà, al lloc on t'assegueres
marcant el centre exacte del món i la badia.
He sentit el teu cos pel meu, transparentant-se,
i un cabell teu que he vist guarnit la respatllera
m'ha donat a pensar que tal volta existeixes.
Després, mig tremolant, he entrat al dormitori
i, en el llit sense fer, he vist, meridiana,
luminescent, oferta, exacta, encara tèbia,
l'empremta del teu cos, com una gran paraula
escrita amb energia pels murs de l'existència
deixant la veritat, igual que tu, instal·lada
com un fasser molt alt ben davant d'unes cases.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia

Sense senyal...

2011-02-19T01:37:00.005+01:00

Una setmana...

2011-02-16T00:35:00.001+01:00

El problema dels dilluns és que comencen massa d’hora. I més si tens una criatura a trenta-nou i mig i has passat la nit del lloro. Acompanyo les nenes a l’escola. Em trobo l’A. Al final, ella tampoc no va poder anar al CCPC. Em sap greu; ens hauríem fet un tip de riure, suposo. Diu que hi haurà una segona edició...

A l’hora de dinar m’escapo del palau, de la feina, per anar al palau, de la música, a recollir unes entrades, i després a una llibreria, que és un palau de llibres. Em compro llibres inútils d'editorials suïcides, conscient que llegir és una manera d’amagar el cap sota l’ala socialment tolerada, de moment...

La C. es canvia el mòbil; ara té un “es marfon”, poesia pura...

Llegeixo un parell d’hores. Em sembla que em faig gran; m’agrada la prosa erudita espanyola del divuit: “Mas este escrito no podrá resentirse de la dilatada noche que ha sufrido, sepultado en el tenebroso retiro de mi mente...”

Divendres, per fi, a casa. Encenc el foc. Em faig un te. Escolto Yaron Herman. I escric. Cric-cric, cric-cric...

Deu del dos mil deu

2011-01-11T01:29:00.009+01:00

Disseccionant el cadàver insepult del blog, em trobo aquesta reflexió d'ara fa un any. Del 2010 en podria dir el mateix, si fa no fa, però com que és un any de número rodó i tinc la biblioteca una mica —una mica— més endreçada, faig, a més, una llista —una llista, sí— de deu llibres que he llegit aquest any i que crec que paguen les hores que hi he dedicat, que no es pot pas dir de tots els llibres, això, i que són llibres que no he vist en gaires llistes, la veritat...

Periferia, de Iolanda Zúñiga
Escolios a un texto implícito, de Nicolás Gómez Dávila
HHhH, de Laurent Binet
Delicatessen Underground (Bilbao Ametsak), de Sergio Oiarzabal
Il vous foudra nous tuer, de Natacha Boussaa
Boques en calma, d'Adrià Targa
Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater
Dove credi di andare, de Francesco Pecoraro
Combray, de Marcel Proust
Composition française, de Mona Ozouf

Potser un dia d'aquests n'hauria de dir alguna cosa més, però aquesta mandra oceànica, oi?, i tants llibres per llegir...

Michon

2010-11-22T16:52:00.006+01:00

En època de misèria narrativa, de comèdia mediàtica, m'estimo més perdre el temps absurdament, amb un llibre...

"Quel rapport avec le tableau? Ceci, d'abord : ces " partis ", Monsieur, ce que j'ai appelé partis, dans cette période de crescendo théâtral, de surenchère maximaliste où chacun n'élevait la voix que pour se distinguer de la voix de l'autre, la recouvrir et pour finir la jeter dans la panière avec la tête qui l'énonçait, les partis n'étaient plus que des rôles. Il ne s'agissait plus d'opinions, mais de théâtre ; cela arrive souvent dans la politique ; et cela arrive toujours, dans la peinture, quand elle représente la politique sous la forme très simple d'hommes : car les opinions, cela ne se peint pas; les rôles, si."

Pierre Michon, Les Onze.

Amazona

2010-11-05T15:21:00.007+01:00

Hi havia una amazona...

I Toulouse-Lautrec la va pintar:

I també Marc Chagall:

I l'escriptora Rachel Field en va fer un poema:

Equestrienne

See, they are clearing the sawdust course
For the girl in pink on the milk-white horse.
Her spangles twinkle; his pale flanks shine,
Every hair of his tail is fine
And bright as a comet’s; his mane blows free,
And she points a toe and bends a knee,
And while his hoofbeats fall like rain
Over and over and over again.
And nothing that moves on land or sea
Will seem so beautiful to me
As the girl in pink on the milk-white horse
Cantering over the sawdust course.

I Natalie Merchant —ai, aquesta dona...— hi va posar música:

I en Jaume —amb qui comparteixo unes quantes passions confessables— em va animar a traduir-lo.

I, ves, m'ha quedat així:

Amazona

Mireu, netegen la pista de serradures
per a la noia de rosa sobre el cavall blanc com la llet.
Els seus lluentons centellegen. Els flancs pàl·lids del cavall brillen,
cada pèl de la cua és fi
i brillant com un estel, la crinera voleia lliure,
i ella assenyala un dit del peu i vincla un genoll,
mentre els cascos cauen com la pluja
una vegada i una altra i encara una altra.
I res del que es mou a la terra o al mar
em sembla tan bonic
com la noia de rosa sobre el cavall blanc com la llet
que galopa a la pista de serradures.

Joan Solà

2010-10-31T02:17:00.025+02:00

Jo vaig conèixer Joan Solà. Per casualitat. I per obligació.

Jo era dels imbècils que creien —que creuen— que a la universitat es pot aprendre literatura, però com que m’havia matriculat de filologia catalana, a més, si volia sortir-ne amb un títol, havia d’aprovar unes horribles assignatures de llengua —fonologia, història de la llengua, dialectologia...— que eren obligatòries.

Sintaxi catalana I era, ai, obligatòria. Diria que era una assignatura de tercer. Tenia fama de ser un os. I més si et tocava “el Solà”. I a mi em va tocar “el Solà”, esclar. Devia ser l'any 1995, o el 1996. Ho sé perquè el llibre de text del curs era la primera edició de Sintaxi normativa: Estat de la qüestió, que acabava d’aparèixer, que és l’edició que tinc a casa, profusament subratllada i anotada, un llibre que vaig haver d’estudiar de valent per passar l’assignatura... amb un miserable aprovat.

Jo, que era "de literatura", vaig patir molt a les classes de sintaxi catalana I, però també hi vaig riure molt. No en vaig aprendre gaire, de sintaxi, a les classes de Joan Solà, ni a l’aula de la Central ni en el seu despatx atapeït de llibres i papers, la justa per aprovar i anar fent, però hi vaig aprendre molta llengua: hi vaig aprendre la llengua que jo ja sabia però que ignorava que sabés.

I hi vaig aprendre, perquè Joan Solà m’ho va ensenyar, que la gramàtica no és una revelació, sinó una eina; que hi ha llengua fora dels diccionaris i les gramàtiques, i que la llengua és viva, i que canvia:

“El solecisme, com el barbarisme, és una noció relativa i mòbil: allò que ahir xocava als nostres pares, avui potser és l’única realitat considerada normal; i, per la mateixa raó, allò que a mi em fa posar nerviós és l’únic ús habitual de la generació que em segueix o del periodista del diari que m’arriba cada matí. La construcció “¿com ensenyar català als adults?” a mi sempre m’ha sonat com un solecisme: però resulta que és el títol d’una publicació inventat pels col·legues de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. No fa sinó mesos, em revoltava de sentir a cada moment la construcció “L’equip tal guanya de set punts”: avui ja no hi veig res de nefast, o en tot cas, se’m fa més difícil d’emetre un judici clar sobre el sentiment que em provoca i la solució que hi proposaria. Crec que els exemples són prou paradigmàtics perquè puguem afirmar que la gran qüestió, doncs, és saber en què ens basem, d’on partim, per afirmar que tal o tal construcció és o podria ser forastera.”

Gràcies, Solà.

Un poema

2010-10-18T01:26:00.005+02:00

Zure aurpegia

zure aurpegia
ez da orri zuria
begiak baititu

zure begiak
ez dira hiztegi
ez baitira berbekin solasten

zure bazterrak
zuhaitzez zuhaitz
dira baso

euri-usain diogu
ozono-usain denean

askatasunaren alde:
debekua

begiak baititu
belarria da horma

limoi zukuari esker
da gozoa marrubia

errespetu diogu
harresi esateko

distantzia diogu
beldurra esateko

Hedoi Etxarte

[Una traducció: La teva cara / no és una pàgina en blanc / perquè té ulls // els teus ulls / no són diccionaris / perquè no parlen amb paraules // els teus racons / d’arbre en arbre / són bosc // olor de pluja diem / però és olor d’ozó // a favor de la llibertat: / la prohibició // com que té ulls / l’orella és gel // gràcies al suc de llimona / la maduixa és dolça // diem respecte / per dir mur // diem distància / per dir por]

Vaga general 2.0

2010-09-29T00:54:00.007+02:00

La llibertat i la llibertat

2010-09-25T00:18:00.019+02:00

Després de sopar llegeixo amb calma el pregó de la Mercè que aquest any l'ajuntament de Barcelona ha encarregat a Joan Margarit, a un poeta, al Poeta. Sí, el Poeta, amb majúscules, perquè en aquest país tendim a l’antonomàsia: tenim l’Escriptor —i l’Escriptoret i l’Escriptoreta—, el Crític —i Comissari—, l'Editor i l'Editorial, i l’Etern Candidat a Premi Nobel de Literatura —per cert, diu que diuen que el d’aquest any pot ser per a un barceloní; per a l’Escritor potser?—; també el Mestre, la Norma i el Diccionari, i el Diari, l’Equip, el Temple, el Partit —bé, la Coalició—, ep, i fins i tot el Cantant.

M’ha agradat trobar-hi “La llibertat”, en el pregó, que és un dels meus poemes preferits de Joan Margarit. La versió que llegeixo, però, no és ben bé la “meva” versió de “La llibertat”. El text que l'ajuntament ha distribuït, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona —ep!, i corregit per xxx!—, a la pàgina 20, diu:

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

La “meva” versió de “La llibertat” és la del llibre Aiguaforts, de l'any 1995, i és una mica diferent.

Per exemple, els versos 6, 7 i 8 de la versió del 2010 són només dos, el 6 i el 7, en la versió de 1995, i diuen:

"Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions."

I els versos 18 i 19 són el 17 i el 18 de 1995, que diuen:

"Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil."

El canvi més significatiu, però, és en els versos 12 i 13. Són l'11 i el 12 de 1995, que diuen, que deien, que són els que finalment Joan Margarit va dir —minut 29— en el Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona:

Sí: la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general, i no pas els infants jugant al fossat del castell de Montjuïc. Em sembla que és un canvi significatiu.

És la llibertat: la llibertat del Poeta de revisar la seva obra, la llibertat de poder canviar un parell de versos, la llibertat de fer veure al Poeta que determinats missatges potser són inconvenients, la llibertat de demanar sisplau al Poeta que canviï uns versos, la llibertat de fer córrer la versió oficial que interessa, la llibertat de preferir parlar del castell de Montjuïc i no de la vaga general, la llibertat de fer el ridícul, la llibertat del Poeta de dir el que vulgui, la llibertat de parlar, la llibertat de fer vaga, la llibertat de votar, la llibertat de menysprear la llibertat, la llibertat d'enviar-los a fer punyetes, la llibertat de callar; la llibertat, en fi.

La polèmica política, però, no és la "petita" modificació d’aquests dos versos; la polèmica és que el Poeta també va demanar la independència. Ai, la llibertat...

Vicent Andrés Estellés

2010-09-05T00:22:00.009+02:00

Dic les paraules
òbviament inútils;
ordene túmuls
de vella pols efímera;
consagre la desfeta.

Vicent Andrés Estellés

[Em sembla, però, que el millor homenatge seria una edició completa i crítica...]

Màrius Torres

2010-09-02T01:32:00.005+02:00

M'afegeixo —tard, molt tard— a l’homenatge a Màrius Torres, tot i que a mi la seva poesia sempre m'ha semblat, i ja em perdonareu, una mica carrinclona: massa àngels, massa ànimes, massa majúscules, massa prosopopeia... Però les obres literàries són producte de l'època i les circumstàncies, i el cànon, ai, és el cànon.

Més que l'obra —important en el seu context, sens dubte, i que probablement he llegit poc i malament—, doncs, voldria destacar l'home que Màrius Torres devia ser, l'home que suposo que volgudament “desapareix” en el poeta, que sembla que ha de ser un ésser “superior”, l'home que hem de buscar en allò que podríem anomenar els marges de la literatura.

Per exemple, en el que va escriure en una carta a Mercè Figueras, el 29 de desembre de 1936, Joan Sales:

“Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l'il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura't que l'únic que em sap dir és “que em foti”. Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega...”

Literatura constitucional...

2010-07-09T15:19:00.004+02:00

FALLO

En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación Española,

Ha decidido

Estimar parcialmente el recurso de inconstitucionalidad planteado por más de cincuenta Diputados del Grupo Parlamentario Popular contra la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña y, en consecuencia,

Declarar que

1º Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a “Cataluña como nación” y a “la realidad nacional de Cataluña”.

2º Son inconstitucionales y, por lo tanto, nulos: la expresión “y preferente” del apartado 1 del art. 6; el apartado 4 del art. 76; el inciso “con carácter exclusivo” del apartado 1 del art. 78; el art. 97; los apartados 2, letras a), b), c), d) y e), y 3 del art. 98; los incisos “y con la participación del Consejo de Justicia de Cataluña” de los apartados 5 y 6 del art. 95; el inciso “por el Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que lo preside, y” del apartado 1 del art. 99; el apartado 1 del art. 100; el inciso “o al Consejo de Justicia de Cataluña” del apartado 1 y el apartado 2 del art. 101; el inciso “como principios o mínimo común normativo en normas con rango de ley, excepto en los supuestos que se determinen de acuerdo con la Constitución y el presente Estatuto” del art. 111; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos que establezcan” del apartado 2 del art. 120; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos fijados en” del apartado 2 del art. 126; el inciso “siempre y cuando lleven a cabo un esfuerzo fiscal también similar” del apartado 3 del art. 206; y el inciso “puede incluir la capacidad legislativa para establecer y regular los tributos propios de los gobiernos locales e” del apartado 2 del art. 218.

3º No son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica, los siguientes preceptos: el art. 5 (FJ 10); el apartado 2 del art. 6 [FJ 14 b)]; el apartado 1 del art. 8 (FJ 12); el apartado 5 del art. 33 (FJ 21); el art. 34 (FJ 22); el apartado 1 y el primer enunciado del apartado 2 del art. 35 (FJ 24); el apartado 5 del art. 50 (FJ 23); el art. 90 (FJ 40); los apartados 3 y 4 del art. 91 (FJ 41); el apartado 2 del art. 95 (FJ 44); el art. 110 (FJ 59); el art. 112 (FJ 61); el art. 122 (FJ 69); el apartado 3 del art. 127 (FJ 73); el art. 129 (FJ 76); el art. 138 (FJ 83); el apartado 3 del art. 174 (FJ 111); el art. 180 (FJ 113); el apartado 1 del art.183 (FJ 115); el apartado 5 del art. 206 (FJ 134); los apartados 1 y 2, letras a), b) y d) del art. 210 (FJ 135); el apartado 1, letra d), del art. 222 y el apartado 1, letra i), del art. 223 (FJ 147); el apartado 1 de la disposición adicional tercera (FJ 138); y las disposiciones adicionales octava, novena y décima (FJ 137).

4º Desestimar el recurso de inconstitucionalidad en todo lo demás.

Publíquese esta Sentencia en el “Boletín Oficial del Estado”.

Dada en Madrid, a veintiocho de junio de dos mil diez.

La resta, aquí.

I aquí, l'Estatut sencer, abans de la retallada.

Jesús Moncada i l'alta literatura...

2010-06-13T01:26:00.002+02:00

Abans em deies que t’havia agradat força l’autobiografia d’Agatha Christie. Em pots concretar una mica els teus gustos literaris?

Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes… Ara bé, et prego que no ho publiquis a l’entrevista. Quina vergonya! ¿Què diria la gent si s’assabentés que llegeixo aquesta mena d’autors i que, a sobre, m’agraden?

De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida:Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.
Via Espais literaris de Jesús Moncada.

[La meva contribució a la iniciativa del blog Saragatona.]

Epigrama

2010-06-11T00:46:00.003+02:00

Epigrama

Construccions del capital, ruscos d'abelles africanes, mel per a poques. Era allà que ell havia acceptat de servir. Però en un túnel fosc va desplegar les ales i es va envolar quan ningú no el mirava. Havia de tornar a començar.

Tomas Tranströmer

Finestres...

2010-06-06T23:42:00.014+02:00

Llegeixo High windows, de Philip Larkin, en la versió del poeta i traductor Marcel Riera que ha publicat Labreu. Com explica Marcel Riera al pròleg, jo també coneixia poc i malament l'obra de Larkin. Gràcies a Finestrals, però, frueixo de versos com:

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l'aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.

[Actualització: En Jesús -gràcies!-, de Perure Alfonso, m'ha fet saber que Josep Porcar en va fer un post i un videopoema, que recomano.]

M'ha agradat de trobar en Finestrals una imatge que ja havia trobat en l'obra de Ramon Farrés, a Trenta-set poemes en forma de finestra, i que m'havia fascinat especialment en un poema, d'un poemari posterior, El present constant, que ja vaig citar aquí:

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.

Una imatge que Ramon Farrés explica en un text del 2001 i que publica en Els marges, número 85, de la primavera de 2008:

"Però els poemes, com les finestres, no tan sols permeten mirar en dues direccions: de dintre cap a fora i de fora cap a dintre, sinó que a més reflecteixen la imatge de qui mira: com quan mirem per la finestreta del tren i, sobreposat al paisatge exterior, veiem el nostre propi rostre reflectit al vidre, de la mateixa manera el poeta queda reflectit a la superfície del poema que presenta una determinada visió del món, i, si el poema reïx, també el lector s'hi podrà reconèixer en contemplar el paisatge que li ofereix el poeta."

De cop i volta al meu voltant tot són finestres obertes. O abismes.

En una recomanació del Llibreter, que m'apunto.

En un text que no coneixia, i gràcies a Enric Blanes: "La mirada des de la finestra".

O en un poema de Kepa Murua:

El secreto

A tientas abrió la ventana
y se puso a mirar
el tejado rojo y el cielo azul.

En la penumbra
a pensar en voz baja
sobre su secreto.

Ventanas son el miedo
lo que se escribe
sentirse bien cada día.

Ventanas son los sueños,
el deseo sin tiempo
insolente como el conocimiento.

I fins i tot en un poema de Lluís Calvo, "Miralls", perquè els miralls també són finestres:

"No diguis qui ets:
simula que hi ha un rostre al vidre.
I mira, amb nitidesa, el món. Calfreds."

Em sembla que l'essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d'unes quantes paraules— és a l'abast de molt pocs, d'aquells que saben mirar i veure, d'aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu, allò que s'ha de saber veure. Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater, com Murua, com Calvo, com altres...

Alço la mirada. Miro per la finestra. Em pregunto qui és l'home que em mira que hi ha entre les Agudes i jo: finestres...

Una imatge...

2010-05-26T23:30:00.003+02:00

...que no val més que mil paraules...

[Via Vicent Olmos]

Poema

2010-05-12T00:01:00.000+02:00

La T., de quatre anys, filla única per una estona: —Pare, què llegeixes?
El pare: —Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te'n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l'escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s'entén...

Pedres

2010-03-20T20:13:00.007+01:00

Gràcies a la paciència i a la generositat de l'Eneko, de Bidehuts, m'arriba a casa un paquet postal. Hi ha dos discos: Irla izan, l'últim d'Anari —n'he parlat unes quantes vegades—, i Bat (1), el primer de Mursego, que és un projecte de la violoncel·lista Maite Arroitajauregi.

Començo pel disc d'Anari, i de seguida em quedo enganxat a la cançó Harriak, Pedres.

La lletra de la cançó d'Anari diu:

HARRIAK

Nik besoa eskaini
zuk eskua hartu.
Hala ere, beldurrik ez didazula diozu.
Zeru beltzetik elur zuria ari du,
bakoitzak murrua bere erara egiten du.
Harri pila bat dut zain ohean
utzidazu gaur gordetzen zurean.
Badira gau ilunean baino
ikusten ez diren hainbat gauza.
Beldurrak eta arrainak
hil arte hazi eta hazi eta hazi.
Behin zubi oso bat jan nuen
lehenengo harritik azkenera
hainbeste nahi nuenera
ez joateko.

arrain bat oparituko dizut nola hazten den ulertzeko zenbat ur behar duen arnasteko, zenbat ur bitzitzeko, harri pila bat dugu metatua begien atzeko aldean: zubiak, murruak, bideak, etxeak, harriak finean, gorputzak, galderak, begiak, hitzak, giltzak eta oheak, Diogenesen sindrome emozional batek jota bezala, amets zaharrak ereiten ditugu gorputz berri eta emankorretan, nor garen ahaztu arte opaltzen besteen hankarteetan, besarka nazazu gogor iztarrekin hegan ez ateratzeko, zure barruraino sartu nahi dut benetan nor zaren ikusteko, beldur bat oparituko dizut nola hazten den ulertzeko, zenbat zu behar duen arnasteko, zenbat ni bizitzeko

Que en una traducció benintencionada vol dir:

PEDRES

Et dono el braç,
m’agafes tan sols la mà.
I tot i així dius que no et faig por.
Cau neu blanca d'un cel negre;
cadascú es fa el mur a mida.
M’esperen una pila de pedres sota el llit;
deixa que aquesta nit m’arreceri en el teu.
Hi ha coses que només es veuen clares
en la fosca més fosca de la nit;
els peixos i les pors
fins que no moren no deixen de créixer i créixer i créixer.
Un dia em vaig menjar un pont,
pedra a pedra,
per no haver d'anar allà on tenia tantes ganes d'anar.

et regalo un peix perquè entenguis com creix, quanta aigua necessita per viure, quanta per respirar. Amunteguem pedres i més pedres darrere els ulls: murs, camins, cases, ponts..., al cap i a la fi, pedres. Amunteguem cossos, ulls, preguntes, claus i llits, com si patíssim una síndrome de Diògenes emocional. Encara sort que sembrem somnis vells en cossos nous, entre les cames dels quals ens donem fins que oblidem qui som. Abraça'm ben fort amb les cuixes, no vull volar. Et regalo una por perquè entenguis com creix, quants tus necessita per respirar, quants jos per continuar vivint.

No sé per quina raó —o sí— les pedres tenen una presència tan important en la poesia basca, en la poesia basca que jo conec; per exemple, el llibre Harri eta herri, de Gabriel Aresti, o el poema Harriak eta herriak, de Joseba Sarrionandia.

Després em poso el disc de Mursego. Comença amb un esplèndid Bal des sorcières.

Promet...

[Per cert, podeu veure Anari i Mursego en directe a Barcelona; Anari toca els dies 26 i 27 de març a l'Heliogàbal, i Mursego, el 10 d'abril, també a l'Heliogàbal.]

Ah

2010-03-13T10:47:00.015+01:00

A les set l'ipod em desperta cantant que l'amor és ah! No sé si l'amor és ah, però intueixo que el dia serà ah, ah i ah. Em dutxo; llevo els grans, que han d'acabar els deures. La petita té febre i l'haurem de col·locar a casa dels avis. Truquem als avis A. Cap problema, però tenen acollida la família —tres criatures— de Vidreres, que fa tres dies, tres, que no tenen ni llum ni aigua a casa... Truquem als avis R. Que sí, que ves, que cap problema. Ens vestim, esmorzem, preparem les bosses. Ah, ah i ah. A tres quarts de nou deixo la família a la porta de casa. La C. portarà els grans a l'escola i la petita a casa dels avis. Quedem que a les cinc els anirà a buscar. Compro el diari, agafo el metro. A dos quarts de deu arribo a la feina... Ah, ah i ah. L'hora de dinar passa de pressa. A tres quarts de vuit surto esperitat... Compro peix, pa, llet i dos quilos de taronges. Arribo a casa a dos quarts de nou. Normalment sopem a les vuit però avui el més calent és a l'aigüera. Ah, ah i ah. Sopem a les nou. La petita continua amb febre i no té gaire gana; haurem de lligar un altre cangur per a demà. Els grans no han acabat els deures; hauran de tornar a matinar. La C. té una reunió, i se n'ha d'anar. A les deu, després de mitja dotzena de contes, els nens dormen. M'esperen una escombra, una pila de plats i una rentadora. Ah, ah i ah. A les onze em faig un te. Engego l'ordinador. Hi ha deu missatges, seixanta feeds, uns quants posts a mig fer, massa feina... Em descarrego l'Open Office 3.2. Em poso un disc; Bach. Trec el llibre de la bossa. M'agrada massa; no el vull acabar; només una vintena de pàgines, em dic. Vull saber què han fet el Lobo i el Cordero; fins on arribarà la relació de l'Udo i Frau Else; si existeix de debò el marit malalt; qui és el Quemado; si trobaran el cadàver de Charly; qui guanyarà el Tercer Reich..., però no ho vull saber tot avui, no, no ho vull saber tot encara; vull que el llibre em duri uns quants dies més. Llegeixo uns quants poemes de Maria Àngels Anglada: «Si ara fos temps d'oracles com és temps de silenci / un sol conjur seria hoste en la meva ment: / uns mots en la teranyina de les reixes / com una flor salvada de la neu.» Rellegeixo «Recuerdos de la Guerra Civil española», de George Orwell: «La lucha por el poder entre los partidos políticos de la España republicana es un episodio desdichado y lejano que no tengo ningún deseo de revivir en estos momentos. Lo menciono solo para decir a continuación: no creáis nada, o casi nada, de lo que leáis sobre los asuntos internos en el bando republicano. Sea cual fuera el origen de la información, todo es propaganda de partido, es decir, mentira. La verdad desnuda sobre la guerra es muy simple. La burguesía española vio la ocasión de aplastar la revolución obrera y la aprovechó, con ayuda de los nazis y de las fuerzas reaccionarias de todo el mundo. Aparte de eso, es dudoso que pueda demostrarse nada.» Ah, ah i ah. Em guardo «Por qué escribo» per a demà. La petita tus, però no li ha pujat la febre. A la una arriba la C. L'amor és ah.

La twitteratura: un experiment

2010-03-02T02:16:00.008+01:00

A partir d'avui a: l'efecte twitteratura.

Literatura i matemàtiques

2010-02-23T23:30:00.008+01:00

«En total, aquell dotze de juliol del 1908 van morir dotze persones. Set al vaixell San Marcos, vuit al San Jerónimo, dues al Santa Margarita, tres al Jesús, María y José, tres al Nuestra Señora de la Antigua, quatre al Concepción i només una al San Ignacio.»

Kirmen Uribe, Bilbao - New York - Bilbao; traducció de Pau Joan Hernàndez.

25 sense Espriu

2010-02-21T18:07:00.007+01:00

«En el petit llibre de què abans es parlava [Ariadna al laberint grotesc], a més d'alguns diàlegs i monòlegs, estrambòtics i estrafolaris però no gratuïts, hi ha algun gitanisme i molt pocs neologismes i extensions semàntiques, i el vocabulari i el discurs se sotmeten, no sense una refrenada rebel·lia, a les llistes i a les lleis dictades o codificades per l'Institut d'Estudis Catalans, algunes imperatives regles del qual de mica en mica s'hauran de revisar i modificar. Ens trobem avui entre els dos focs del més paralític encarcarament purista i del més irresponsable i inadmissible patuès. Potser caldrà insistir a buscar, entre l'un i l'altre extrem, l'equilibri d'un terme mitjà. L'home que firma aquestes ratlles no vol ni pot, ni deu, però, alliçonar ningú. Perquè no en té cap autoritat. Perquè —si en alguna tàctica circumstància per error de càlcul algun bri se li n'atribuïa—, com que tot s'ha cantat, declamat o relatat i tothom ho oblida tot, res no s'hauria de repetir. Perquè el vell ha après que "tornaran a néixer molts mots que ja han caigut, i en cauran d'altres que ara són en honor". Perquè ha comprès, des de les seves íntimes i perilloses contradiccions, que "el llenguatge futur de l'art és sempre un llenguatge inconegut".»

Salvador Espriu

[Una iniciativa d'Antaviana.]

De llegir literatura

2010-02-02T01:06:00.008+01:00

Com que em sembla que és una aportació brillant sobre la lectura literària i internet faig un copia-i-enganxa, amb el permís de l'autor, d'un post de l'excel·lent blog Un fres de móres negres:

Llegir literatura en el paradigma 2.0
¬¬¬¬¬

Cap a mitjan 1996 Alfons Cornella devia destacar, en un dels seus butlletins electrònics setmanals Extra!-Net, l'aparició d'un nou cercador d'internet, vinculat a la Universitat de Stanford. Recordo que explicava que feia tot just un parell de mesos que s'havia obert al públic. Es tractava de Google. El vaig provar. De seguida vaig deixar córrer els altres cercadors. La qualitat dels seus resultats sorgia d'un algorisme que ponderava els hipervincles que rebia cada web, inspirant-se en el complex sistema que tenen les universitats nord-americanes d'establir rànquings acadèmics del professorat a partir de la qualitat de les revistes que accepten de publicar-los els articles de recerca (em penso que el rànquing mesura i pondera també les citacions que cada professor rep en altres articles, d'altres col·legues més o menys reputats, en determinades revistes, publicades per institucions de més o menys prestigi). Google no comptava pas el nombre de vegades que una paraula apareixia en una pàgina per ordenar els resultats, com feien els cercadors fins aleshores, sinó que analitzava la relació essencial entre els webs: els seus hipervincles.

Un dia o altre se'm va acudir remenar les opcions de cerca avançada de Google. Em va sorprendre la possibilitat de cercar cadenes de text, frases senceres. I em va venir al cap de buscar-hi l'enigmàtica frase final, escrita en anglès, del poema "S-Bahn", de Gabriel Ferrater, l'antepenúltim poema de Les dones i els dies. Diu "I maintain that terror / is not of Germany but of the soul.". Intuïa el sentit de la frase, l'efecte que devia pretendre causar Ferrater concloent el poema amb una citació del qui imaginava que devia ser algun vencedor de la Segona Guerra Mundial, del mateix Churchill, d'Eisenhower, tal vegada d'algun dels jutges de Nuremberg. Núria Perpinyà, en el seu estudi "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater, publicat el 1991, ple de troballes valuoses, interpretava el poema i el sentit de la frase amb encert, i hi detectava el to d'alguns parlaments pronunciats en aquells judicis (pàg. 74 i 95). Què va trobar-me la cerca avançada de Google? Com que les universitats nord-americanes havien començat a publicar els seus clàssics a la xarxa, em va fer aparèixer Poe, el prefaci als Tales of the Grotesque and Arabesque (en un format molt similar al que avui trobo en aquest web alemany). Poe? Unes paraules escrites cent anys abans del nazisme? Qui m'ho hauria hagut de dir?

L'algorisme de Google era el vaticini de les xarxes socials i tecnològiques que avui alguns anomenen paradigma 2.0. Es fonamentava en el que milers i milers i més milers de persones anaven decidint en publicar els seus webs, en apuntar cada hipervincle. Ja era latent des del principi, a Google, tot el que es comenta ara de la intel·ligència col·lectiva, les dades i els continguts oberts, la renovació tecnològica constant, l'actitud activa de l'internauta, les taxonomies sorgides per acumulació... Al cap dels anys disposem, a un cost relativament baix, d'eines que augmenten de forma exponencial les possibilitats que ens ofereix internet i tenim a l'abast, també, una immensitat de recursos de referència localitzables a la xarxa, entre els quals els textos literaris, en expansió contínua. No vull ocupar-me de com serà la literatura de creació en aquest nou paradigma (ja hi ha grups de recerca solvents que s'hi dediquen, com Hermeneia) i amb prou feines m'imagino la manera en què s'acabarà plantejant els propers anys la producció cultural i la seva distribució. Tan sols confio que algunes iniciatives encomiables, com ara LletrA, el portal de literatura auspiciat per la Universitat Oberta de Catalunya, sabran evolucionar amb èxit cap al nou paradigma.

Torno a "S-Bahn". Si el tens a mà, llegeix-lo --crec que no trobaràs pas el text sencer enlloc de la xarxa; la cerca avançada no em presenta cap resultat ;-) Llegeix també el prefaci de Poe, si us plau. No altera la teva manera d'entendre el poema? I no has sentit plaer en tornar als seus dos primers versos en llatí, "Nox longa quibus mentitur amica, diesque / longa videtur opus debentibus.", que Perpinyà ja s'havia fet càrrec de localitzar-me el 1991 en la primera epístola d'Horaci? "La nit és llarga per al qui ha deixat plantat la seva amiga i els dies / es fan llargs als qui tenen feina pendent". La presència de Poe al final del poema fa que m'adoni avui, mentre escric aquesta nota --no sé si per primera vegada--, que hi ha en la citació d'Horaci una al·lusió a les dones i els dies, al títol del llibre de Ferrater. Literatura al principi del poema; literatura al final --però sobretot dues frases que ara veig com són de congruents en el conjunt del poema i en reforcen la unitat--; a l'entremig, la vida ordinària de la gent durant el trajecte amb el tren de rodalia, els records, les imatges que els passen pel cap dels anys del nazisme, la destrucció de la guerra, la reconstrucció. Recordant el sentit profund dels primers versos d'"In memoriam", em plantejo que em convindria buscar el que Baudelaire va escriure sobre Poe...

L'operació de llegir continuarà sent un acte íntim i solitari; continuarà comprometent tota la nostra intel·ligència, sensibilitat i imaginació. Però s'hi produiran almenys quatre canvis, que enumero tot seguit:

En primer lloc, ni la crítica ni la universitat, en la seva activitat docent o en la recerca, no podran ignorar la xarxa. No podran ignorar tampoc la multiplicitat de formats, la proliferació del vídeo. I en utilitzar la xarxa i esmentar les seves fonts, les cites apareixeran per sempre, gràcies a l'hipervincle, en el seu context.

En segon lloc, el nostre saber de caràcter enciclopèdic, com a lectors, es tornarà un saber amplificat. El que fins ara havia estat una intuïció vaga que volíem confirmar, un eco que ens feia recordar algun altre text, que ens portava a remenar i escampar amb plaer els llibres per la biblioteca de casa, es convertirà en una alternança de lectures en paper i per pantalla, buscant la confirmació d'una similitud de to, la corroboració d'un calc, un plagi o homenatge. Potencialment, gaudirem més dels elements no expressos del text, els elements no explítics, els que remeten a la nostra memòria de lector. D'altra banda, l'interès sobtat per un determinat autor de segona fila, una escola literària, un corrent minoritari es podran satisfer amb facilitat gràcies a l'accés en línia als catàlegs de la gran majoria de biblioteques.

En tercer lloc, tindrem per primer cop a l'abast un nombre apreciable de comentaris crítics i valoracions derivats de les lectures ingènues, dels lectors de bona fe, que es faran públiques. A llibre llegit, el lector corrent es tornarà més actiu. Les lectures ingènues es podran compartir, categoritzar, valorar. Una bona part dels lectors no concebran la tria del que decideixin llegir sense el filtratge, la recomanació i l'intercanvi de comentaris amb la seva comunitat.

En quart lloc, els grans lectors, que ben sovint són els autors, podran publicar directament a la xarxa les seves notes de lectura, per compartir-les, sense que hàgim d’esperar que les apleguin en un llibre --imaginem la possibilitat de llegir les notes de Riba sobre Maragall mentre les anava escrivint.

He trigat unes dues hores i mitja a escriure aquesta nota. L'historial de navegació indica que he obert mentrestant 71 pàgines, d'11 webs diferents. M'he pogut documentar sobre alguns detalls amb naturalitat, tot redactant-la; sense pensar-hi gaire, he pogut anar més a fons que no hauria anat anys enrere. Havia tornat a llegir aquests últims dies alguns fragments i articles de Joan Ferraté, del seu germà Gabriel, de Dolors Oller, Carles Riba, per escalfar motors, i he recuperat del disc dur fins i tot tres o quatre fitxers amb anotacions de fa temps, una del llibre de John Battelle The Search: How Google and Its Rivals Rewrote the Rules of Business and Transformed Our Culture, a part de llegir centenars d'articles, capítols de llibres, apunts de bloc, presentacions sobre el paradigma 2.0 durant els darrers mesos --i a part de la pràctica regular dospuntzerista. Aquest procés de preparació i redacció no és tampoc una manera de fer diferent de l'habitual a l'hora de redactar algun informe a la feina --potser amb la diferència que a la feina toca ser més expeditiu i que a vegades la voracitat dels projectes t'impel·leix a ser esquemàtic.

Acabo de revisar aquest apunt. Trigaré només uns segons a publicar-lo --i un cop publicat, el poliré encara els dies següents, algú hi afegirà comentaris i hi respondré. Li comentava fa poc a una amiga que em voltava pel cap apuntar quatre idees sobre la nostra manera de lllegir literatura en l'actualitat. Em va demanar, si és que n'arribava a fer un article, on el publicaria. On? On? Aquí mateix, al bloc, ara a mitjanit, amb l'empenta d'un tweet demà a primera hora i avall. Si és que el que he escrit té cap mena d'interès, ja n'hi haurà que l'escampareu, oi?

Balanç

2010-01-20T22:30:00.006+01:00

L'any passat vaig batre el meu rècord de no-posts: tan sols en vaig penjar quaranta-vuit, gairebé un cada setmana, que no és ni poc ni gaire: és el que és.

Vull pensar que si no vaig perdre el temps davant de l'ordinador va ser perquè vaig perdre més temps llegint, que potser sí, però com que no porto cap mena de control ni de registre de les lectures que faig no ho sé, és una suposició, potser una manera ingènua d'enganyar-me.

M'agradaria poder fer una llista dels llibres que he llegit, dels que m'han agradat i per què. Però és tan sols un bon propòsit d'any nou. Penso que estaria bé poder penjar ara i aquí una llista de les meves lectures del 2009. Però, ben mirat, importa a algú? Té cap mena d'importància? Si llegir no serveix per a res, quina utilitat té esbombar el que he llegit? Potser seria més útil, penso, fer una llista dels llibres que no he llegit, o dels que he començat a llegir amb aquella il·lusió, enganyat per una ressenya, per un consell, per un comentari en un blog, però que no he tingut l'estómac d'acabar; una llista dels llibres que he deixat a la pàgina vint, o a la cinquanta, o a la cent.

Pel que fa a la literatura catalana, per exemple, em sembla que l'any 2009 ha estat un any perdut. Segurament m'han passat per alt un parell d'obres mestres, segurament, però tret d'un parell d'excepcions, o tres, crec que ha estat un any immemorable. Ni joves promeses ni autors consagrats. Re. O poca cosa, ben poca cosa, de memorable, del que he llegit. Badalls i més badalls. I fins i tot alguna enrabiada. Tampoc les literatures que segueixo amb més o menys regularitat no m'han donat gaires alegries. Tot plegat deu ser cosa de la crisi, suposo. Sort que tenim els clàssics, els clàssics del segle vint, vull dir, les traduccions de clàssics i unes quantes editorials que encara se la juguen...

Els intel·lectuals i la guerra

2009-12-24T10:53:00.003+01:00

Més Lluís Ferran de Pol, més Un de tants:

«És que els nostres intel·lectuals no tenen remei? És que realment es creuen haver nascut amb la flor al cul? Semblen suposar que algú els va fer la guerra (no prou ben feta, maleïda sigui) —tota aquesta jovenalla convertida en un parrac pollós— perquè ells se la campessin. Els intel·lectuals no perden mai: si guanya la seva causa, la presideixen; si la seva causa és derrotada, cal que algú els consoli del daltabaix. Pobrets. Mai no han pensat que tots aquests esparracats dels camps de concentració hi van posar el coll, a la guerra. I que ells són l'únic orgull legítim del país. Si no han après aquesta lliçó de la derrota, quina lliçó aprendran?»

I més:

«Què s'han cregut, els intel·lectuals catalans? Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país—, s'han cregut que, infants necessaris i intocables, no havien de participar en la guerra d'altra forma que amb articles escrits a la rereguarda. O que, si la guerra es perdia, tenien assegurada una entrada preferent a l'exili. Un exili que duraria just el temps de preparar-los un retorn apoteòsic al país. Perquè les nacions, enlluernades i vençudes amb l'esclat de la cultura catalana, frisarien per la restauració d'una Generalitat sense la qual el món no podria viure.
»Els intel·lectuals —això que a Catalunya en diuen intel·lectuals— m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota.»

Un de tants

2009-12-21T22:53:00.003+01:00

«Però per a nosaltres, tot d'una, la guerra és el passat: la terra resta, i al seu damunt els homes que no hem mort. Ningú no vol parlar dels nostres morts. Em refereixo als més nostres, els que hem conegut, els que hem vist caure. Els sabíem el nom, i de molts les esperances, el que volien fer després. Per a ells no hi haurà després. Fem veure que els hem oblidats, malgrat saber —i sentir— que els hem deixats a Pàndols, a Serra de Cavalls, sols, abandonats. Tots sabem que, com un resquill de metralla, els portem enganxats a la carn i al record, per sempre. Sentim vergonya, nosaltres, supervivents, de no poder dir a la seva joventut arrabassada: podeu triar, anar a França, o quedar-vos aquí... Els nostres morts han quedat lluny, mal colgats perquè teníem pressa, sota el sol i sota la pluja. No els podem donar la mà ni estirar-los de la fossa. Ells són lluny, a Cavalls, a Pàndols, potser a la Fatarella. Potser no són enlloc. Ells ni es queden ni se'n van. Comencen de ser carronya, cendra, terra. Més tard, oblit.»

Lluís Ferran de Pol. Un de tants. Club Editor, 2009.

Política de paper

2009-11-26T18:04:00.005+01:00

Ahir, justament ahir, suposo que gairebé a la mateixa hora que el text de l'editorial polèmic —i inútil— començava a córrer per les redaccions dels diaris del país, llegia a Política de paper: Premsa i poder a Catalunya 1981-1992, de Salvador Cardús:

«La realitat política, doncs, és en permanent moviment i transformació. I la seva constant construcció i desconstrucció són tan intenses que, per a bé i per a mal, l'acció dels polítics, ocupats a vigilar la pròpia posició en el procés, no arriba a tenir unes conseqüències immediates massa importants en el transcurs de la vida quotidiana dels ciutadans, exceptuant períodes de daltabaixos intensos. És a dir, que l'elasticitat de la realitat política la converteix, indefectiblement, en una acció social de caràcter més aviat epidèrmic, sense grans conseqüències pel que fa als canvis en les estructures profundes de la mateixa societat, per molt que tingui la tendència a autopresentar-se de manera transcendental. En el fons, si només atenguéssim a la seva eficàcia objectiva, la política no es mereixeria l'atenció que rep dels mitjans de comunicació, que actualment la converteixen en la informació per excel·lència. Des del meu punt de vista, l'efectivitat de la política i la seva relativa irrellevància, és mesurada amb molta més precisió pel desinterès general que mereix per part de la majoria de la ciutadania.

»I és que actualment l'acció política, en definitiva, és més l'esforç d'imposar una determinada interpretació de la realitat, que no d'aconseguir transformar-la, en franca contradicció amb el clàssic principi marxista contingut a la XI tesi sobre Feuerbach, que en predicava el contrari. Tant és així que, en general, les decisions del polític no van gaire més enllà d'expressar aquesta voluntat de control de la realitat social, i que només a molt llarg termini pot comportar discretes modificacions d'aquesta mateixa realitat. Es pot dir que el polític sembla que en tingui prou amb exhibir la capacitat d'exercir el poder, i que en canvi, prefereix no arriscar-se a perdre'l a base d'exercir-lo efectivament i de proposar transformacions que poden modificar els equilibris que l'han dut a aquella posició avantatjada.

»L'acció política només és percebuda com a transcendental —amb tota lògica— pels qui són candidats a imposar la seva interpretació, i en últim terme, la seva empremta digital sobre el pa d'argila. És a dir, pels polítics professionals i pels professionals que viuen poc o molt directament de la política.

»L'acció política, doncs, no trastoca a fons la vida social perquè conté una proporció altíssima d'interpretació, de memòria, de narrativa —algú diria de "cuento"—, de joc verbal si es vol, en relació al total del seu gruix. I la part diguem-ne material és francament petita. En política, més que en cap altra esfera, es viu d'il·lusions, i les il·lusions són la part més visible de la política. Si a la vida de cada dia, i sense cap pretensió d'exactitud matemàtica, les il·lusions arriben a ser el setanta-cinc per cent del total, en política fàcilment la proporció pot arribar ben bé al noranta per cent. Un noranta per cent format per interpretacions esbiaixades, emmascaraments malintencionats, retòriques brillants, memòria inventada, jocs de paraules intel·ligents, eufemismes opacs, propaganda astuta, polèmiques teatralitzades, falsos desmentiments, insinuacions malèvoles, condemnes rituals, i moltes mitges veritats i moltíssimes més mitges mentides...»

La crítica i internet

2009-11-10T11:32:00.005+01:00

«La Red es como una fiesta a la que llegas y todo el mundo está ya borracho discutiendo apasionadamente. Sientes que debes beber deprisa para entonarte. Es muy vigorizante...»

Ho diu el crític James Wood, que presenta Los mecanismos de la ficción.

Dubte

2009-11-04T13:15:00.005+01:00

No sé si necessito una mica d'aire...

o tancar-me en un cafè...

L'estultícia transversal

2009-10-28T10:44:00.003+01:00

Un bon article de Quim Monzó, que de tant en tant ja toca:

Herencias, grandes y chicas

«Disculpen mi atrevimiento, pero desde hace años leo en los diarios cartas de lectores –y artículos y noticias– sobre el denominado impuesto de sucesiones y no acabo de entender el problema. Comprendo que si, en otros lugares, heredar cuesta poco, aquí moleste tener que pagar una barbaridad más. Eso lo entiendo perfectamente. La última noticia al respecto es la de la campaña que promueve la Associació per a la Reforma de l'Impost de Successions, que ha colocado, en autobuses de Lleida y de Barcelona, anuncios con el lema "El peatge de la mort". La imagen que se ve es la de un pie que sobresale de una sábana. Se supone que el pie es el de un cadáver en el tanatorio, de cuyo dedo gordo cuelga una etiqueta en la que se lee "Cobrat". Me gusta.

»Repito que no quiero molestar a nadie. Perdonen todos aquellos que –según he visto estos últimos meses– están ofendidísimos con ese impuesto. Para reafirmar mi imparcialidad política diré que, si durante veintipico años estuve convencido de que los convergentes eran unos marcianos, la llegada al poder de socialistas y adláteres me ha evidenciado que la estulticia es transversal. Digo todo eso para que no piensen que, el paquete, lo cargo hacia la derecha o hacia la izquierda y que opino sobre ese impuesto en función de eso. Pero, a ver, con sinceridad, aparte de lo referido antes –la injusticia evidente de que aquí se pague tanto y en Valencia o en Madrid no–, un impuesto de sucesiones no es mucho peor que otros muchos impuestos con los que nos machacan y contra los que nadie protesta. Muchos de los que se quejan del de sucesiones dicen que es un impuesto sobre la muerte y que debería desaparecer. Tantos impuestos hay sobre la vida que uno sobre la muerte no me parece mucho. A mí me fastidia tener que pagar el IVA y lo pago. Me fastidia pagar el IBI y lo pago. Francamente: me fastidia infinitamente más pagar el IVA y el IBI que el impuesto de sucesiones. Durante estos últimos años murieron mis padres y lo que me dejaron en herencia deja bien claro que –si no tienes ni un duro (o si tienes duro y medio)– el tal impuesto no es ninguna sangría. En el 2005 murió mi padre, más pobre que una rata. ¿Qué pagué de impuesto de sucesión? Nada, porque no había herencia ninguna. Dos años después, en el 2007, murió mi madre. En este caso sí hubo herencia. ¿Qué heredé? Un piso en Les Corts, por el que –por ese impuesto de sucesión que algunos maldicen– pagué una cantidad que me pareció sensata, en absoluto exagerada. Quizá si hubiese heredado una finca de cien hectáreas en l'Ametlla del Vallès, colindante con la de Fèlix Millet, el importe del impuesto de sucesión me hubiese parecido un dispendio exagerado, pero, francamente, no fue el caso.

»Dicen los sabios que quien nada debe nada teme, pero yo más bien diría que quien nada tiene nada debe.»

D'acord: l'estultícia és transversal; l'estultícia, la demagògia i altres «qualitats» dels nostres polítics...

Papallones

2009-10-15T23:47:00.010+02:00

Al poema "Mort i vida de les paraules", d'El fill de l'acordionista, Bernardo Atxaga diu, en la traducció de Pau Joan Hernàndez:

¿On són ara les cent
maneres de dir papallona?
A la costa de Biarritz,
Nabokov va recollir
un d'aquests noms: miresicoletea.

Els diccionaris de basc estàndard, però, recullen tan sols tximeleta, inguma, pipilinpausa i marisorgin.

Segons la lingüista Iraide Ibarretxe, autora d'un diccionari d'onomatopeies del basc, n'hi ha almenys trenta-dues, d'aquestes paraules, que són d'origen onomatopeic:

Atxitamatatxi, axandalo, falfala, libirita, makara, mitxilikote, mitxirrika, moxorrika, panpiña, pinpilinpauxa, pinpilinpika, pinpirin, pinpiripoxa, pitixileta, pitxeleta, pitxoleta, pitxilota, txalupitxi, txilipitaina, tximilot, tximirrika, txipileta, txipiritona, txiribiri, txirripita, txiruliru, txitxildola, txitxipapa, xintxitoil, xinxitola, xirita i zirimita.

Llegeixo la llista una vegada, dues, tres, quatre... I, de cop i volta, com les papallones inconscients del poema "Tximeleta reggae", també de Bernardo Atxaga —traduït per Vicenç LLorca—, m'allunyo de la costa i em perdo mar enllà..., en un mar de paraules inútils, precioses però inútils...

Aquelles papallones que volaven
cap a l'interior de la mar....
Aquelles papallones que, a milers,
volaven per damunt les onades...

Es van allunyar de la costa
com un petit núvol
i, deixant enrere els vaixells,
es van perdre a la llunyania.

Aquelles papallones que volaven
cap al silenci de la mar...
¡No hi aneu!¡No hi aneu!
No trobareu en aquella mar
un lloc on posar-vos.

No té illes, no té roques,
Aquella mar tan sols té aigua, fosca aigua...

Programa

2009-10-10T00:23:00.003+02:00

Le Programme en quelques siècles

On supprimera la Foi
Au nom de la Lumière, 
Puis on supprimera la lumière.

On supprimera l’Âme
Au nom de la Raison,
Puis on supprimera la raison.

On supprimera la Charité
Au nom de la Justice
Puis on supprimera la justice.

On supprimera l’Amour
Au nom de la Fraternité,
Puis on supprimera la fraternité.

On supprimera l’Esprit de Vérité
Au nom de l’Esprit critique,
Puis on supprimera l’esprit critique.

On supprimera le Sens du Mot
Au nom du sens des mots,
Puis on supprimera le sens des mots.

On supprimera le Sublime
Au nom de l’Art,
Puis on supprimera l’art.

On supprimera les Écrits
Au nom des Commentaires,
Puis on supprimera les commentaires.

On supprimera le Saint
Au nom du Génie,
Puis on supprimera le génie.

On supprimera le Prophète
Au nom du Poète,
Puis on supprimera le poète.

On supprimera l’Esprit,
Au nom de la Matière,
Puis on supprimera la matière.

Au nom de rien on supprimera l’homme ;
On supprimera le nom de l’homme ;
Il n’y aura plus de nom ;
Nous y sommes.

Armand Robin, Les Poèmes indésirables, 1945.

Primera lliçó d'europanto

2009-09-26T23:51:00.000+02:00

Una gentilesa del professor Diego Marani.

LECZIONE PRIMERA

Op aeroporto

Bambino:
Mama, quanto people aan der aeroporto formicolante! Alles diese people go op avioplano travelingantes?

Mama:
Alles, meine chico! Avioplanos esse eine moderne transporte medio. Todag der mundo esse als eine kleine village. Tu can alles platzes globe travel!

Bambino:
Mama, quando grande, Ich shal avioplanos conducante!

Mama:
Todos chicos dream de avioplanos conducte…

Bambino:
Mama, wat esse diese machina mit belt rollingante und lampadas flashingantes?

Mama:
Esse eine metal detectore, chico. Por detecte if tu habe metallische objectos in teine baggagio. Als kinifes, forbiciones, pistoles oder pungillones. Es esse forbidden.

Bambino:
Und porqué esse forbidden?

Mama:
Porqué esse dangerose. Tu can mit knife oder pistole avioplanos kidnappe und request muchos soldes. Mit soldes, kauffe alles…

Bambino:
Und comme fonctionne der metal detectore?

Mama:
Quando tu habe metallisches objectos, der machine sonne. Op der andere side, der polizero mit eine X-rayos apparat can controle wat tu esse in teine borse carryingante

Bambino:
Mama, und porqué der machina esse now sirenante und lampadas flashingantes?

Mama:
Porqué wir esse terroristas. Tu habe eine bombe in teine cartelle und Ich habe eine kalashnikov in meine borse. Make largo! Ich must shoote los polizeros! Toi, bitte go esplode next des check-in!

Bambino:
Adios, was eine gutte mama!

Mama:
Adios, was eine honeste chico!

(Bum, bum!)

Vocabulari

Formicolante:
dal verbo "formicolate": 1.essere numerosi in uno stesso luogo; 2. avere prurito a una gamba. Per est.: "biformicolate": avere prurito a due gambe o a due braccia.

Forbiciones: 1.forbici; 2. scorpione;
Ex.: "Wat signo esse? Ich esse Forbiciones, ascendente Balanze"

Pungillone: 1. punta, oggetto appuntito; 2. persona astuta
Ex.: Esse maxime paraculo, aber tambien pungillone!"

Kauffen: 1. comperare; 2. riscattare
Ex.: Nicht mit gold, aber mit iron man kauffe paterland! (Non con l'oro ma col ferro si riscatta la patria!) (Furio Camillo)

Solde: euro (l'europanto è l'unica lingua in cui "euro" si traduce).
Eine solde: un euro
Eine soldino: un centesimo
Zwei soldinos: due centesimi

Chico: bambino. Sinonimo più colloquiale: "chicorito".

Espressione idiomatica: "Ich habe der chicorito mit der dirty wasser gesassed" (Ho buttato il bambino con l'acqua sporca)

Si noti il verbo "sassen" (gettare) al participio passato "ge-sassen"

Diese, Andere : questo, altro

Todag: oggi

Als: come

Mit: con

Borse: 1. borsetta da donna; 2. portafoglio; 3. oggetto di valore; 4. scroto di mammifero

Espressione idiomatica: "Der borse der life!" (O la borsa o la vita)

Cartelle: 1. valigetta usata dai bambini a scuola. Ex.: Ubaldo, forgette nicht de put der merende in der cartelle!"

Spade: 1. spada; 2. spina

Eine poquito grammatica

1. L'articolo

In Europanto l'articolo è DER per il maschile e DIE per il femminile.
La forma DES si usa nel caso genitivo. Ex.: Der borse des chico.
L'articolo plurale per entrambi i generi è DE

2. Il verbo passato

In Europanto il verbo passato è uno solo. Si forma con l'ausiliare "habe", mettendo ge- davanti all'infinito e aggiungendo una –n alla fine del verbo
Ex.:
drinke (bere); Ich drinke (io bevo); passato: Ich habe ge-drinke-n (io ho bevuto, bevvi)

Exercizios

Tradurre le seguenti frasi:

1. Sleepingante, fishes no catch

2. Better eine egg todag dann eine kip tomorrow

3. Keine rose zonder spades

4. Der chico sasse der bombe

5. Die mama esse contente

6. Die mamma und der chico explose ensemble aan der aeroporto

7. Der metal detectore habe eine rosse lampade und eine fragorose sirene

8. Der polizero controle der borse

9. Die mama give eine solde aan der chico por kauffe chocolate

Canzoncina por sing under die shower

Oh sole mio

Che bella cosa, 'na Iurnata 'e sole
N'aria serena doppo 'na tempesta
Pe' ll'aria fresca pare già 'na festa...
Che bella cosa 'na iurnata 'e sole
Ma n'atu sole cchiù bello, ohi nè
'o sole mio, sta nfronte a te
'o sole, o sole mio
sta nfronte a te, sta nfronte a te !

Lùcene 'e llastre d'à fenesta toia,
'na lavannara canta e se, ne vanta
e pe' tramente terce, spanne e canta
lùceno 'e llastre d'à fenesta toia

Ma n'atu sole cchiù bello, ohi nè
'o sole mio, sta nfronte a te
'o sole, 'o sole mio
sta nfronte a te, stanfronte a te !

Quanno fa notte e 'o sole se ne scenne,
mme vene quase 'na malincunia
sotto 'a fenesta toia restarria
quanno fa notte e 'o sole se ne scenne

Ma n'atu sole, cchiù bello, ohi nè
'o sole mio sta nfronte a te
'o sole, 'o sole mio
sta nfronte a te, sta nfronte a te !

Meine zonne

Wat bella cosa eine zonne dia
alle serene after des tempesta
die freshe aire esse eine fiesta
Wat bella cosa eine zonne dia
Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte

Brille des glasse van teine fenestre
sing washingante eine bella donna
und mucha acqua all around renverse
brille des glasse van teine fenestre

Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte

Come der noche, zonne settingante
malinconique meine pervadente
teine fenestre esse regardante
Come der noche, zonne settingante

Andere zonne mas bello esse
O meine zonne op teine fronte
O meine zonne, o meine zonne
op teine fronte, op teine fronte !

Més sobre l'europanto.

La confesión xeneral

2009-09-18T23:36:00.017+02:00

Començar a hores d'ara un llibre amb una dedicatòria a Karl Marx és o una provocació o una declaració de principis. Com ho és, segurament, escriure en asturià. I això és justament el que fa Xuan Bello en la seva darrera novel·la, La confesión xeneral; vull dir, dedicar-la a Karl Marx i, esclar, escriure-la en asturià.

A mi, del marxisme, sempre m'ha agradat el corrent «teòric» encapçalat pel gendre díscol de Karl Marx, Paul Lafargue; sobretot per El dret a la peresa, obra fonamental del marxisme lafarguisme. Hi diu, per exemple:

« Dans la taraque, on débutera par la "Farce électorale".

» Devant les électeurs, à têtes de bois et oreilles d'âne, les candidats bourgeois, vêtus en paillasses, danseront la danse des libertés politiques, se torchant la face et la postface avec leurs programmes électoraux aux multiples promesses, et parlant avec des larmes dans les yeux des misères du peuple et avec du cuivre dans la voix des gloires de la France; et les têtes des électeurs de braire en chœur et solidement: hi han ! hi han ! »

La traducció catalana, de Josep Lluís Martín Ramos, que l'editorial benemèrita Els Llibres de l'Índex va publicar l'any 1990 en la col·lecció —extinta?— «Sinistra», fa:

«A la barraca, es començarà fent la Farsa electoral.

»Davant els electors, amb cap de fusta i orelles de ruc, els candidats burgesos, vestits de pallassos, ballaran la dansa de les llibertats polítiques, eixugant-se la cara i el clatell amb els seus programes electorals de múltiples promeses i parlant amb llàgrimes als ulls de les misèries del poble i amb veu engolada de les glòries de França; i els caps dels electors bramaran a cor i sòlidament: iiih!, aaah!»

Ep!, que no ho dic jo, això!, que ho va dir Paul Lafargue... l'any 1883!

De Xuan Bello, en canvi, m'agrada gairebé tot: les narracions, la poesia, les novel·les i, sí, també La història universal de Paniceiros. I fins i tot La confesión xeneral. Ara; de Marx i del marxisme no hi he sabut trobar res. I de novel·la excepcional, tampoc. La novel·la es ven com un «thriller metafísic», però trobo que un thriller metafísic necessita almenys el doble de pàgines, és a dir, el doble de feina. A mi m'ha semblat més aviat un intent de convertir en ficció —és a dir, fer-lo més llegidor i per tant més entenedor— l'univers poètic de l'autor.

Un exemple:

«...traía na mirada distancia y seique preocupación, como si viniera de mui llonxe pa marchar, lo más llueu posible, más llonxe tovía...»

Segons Xuan Bello, «el llibre està dedicat a Karl Marx perquè sovint l'abisme existencial del personatge, per al qual no troba solucions, és palpable, però si hi hagués un món més just, se salvaria».

Per mi, el missatge de La confesión xeneral, el missatge de Xuan Bello, és que som presoners de les nostres pors, no debades cita la coneguda —coneguda?— faula de la gàbia, d'Italo Svevo:

«La porticina della gabbia era rimasta aperta. L’uccellino con lieve balzo fu sull’uscio e da li guardò il vasto mondo prima con un occhio e poi con l’altro. Passò per il suo corpicino il fremito del desiderio dei vasti spazii per cui le sue ali erano fatte. Ma poi pensò: “Se esco potrebbero chiudere la gabbia ed io resterei fuori, prigioniero”. La bestiola rientrò e poco dopo, con soddisfazione, vide rinchiudersi la porticina che suggellava la sua libertà.»

(Traducció: «La porta de la gàbia era oberta. L'ocell va saltar lleuger fins a la porta i allà va mirar el món immens primer amb un ull i després amb l'altre. Va travessar el seu petit cos l'emoció del desig dels espais immensos per als quals les seves ales eren fetes. Però llavors va pensar: "Si surto, podrien tancar la gàbia i jo em quedaria fora, presoner." La bestiola va tornar a entrar i poc després, amb satisfacció, va veure com es tancava la porta que segellava la seva llibertat.»)

En fi, La confesión xeneral és, segons l'escriptor Martín López-Vega, "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.»

[Si us interessa el llibre, podeu demanar-lo aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com. O a mi: quimroig (arrova) gmail (punt) com.]

Fer la viu-viu

2009-07-31T08:30:00.003+02:00

Dies de calor i xafogor, fins i tot a Arbúcies, on en teoria les nits són fresques; dies de pujar i baixar, de tren, de cotxe de línia... De molta feina. Un parell de projectes engrescadors —i de deixar-hi moltes hores—, unes quantes traduccions inútils i una tongada excepcional de lectures addictives —Bouillier, Erra, Littell, Bolaño, Kertész, Vigevani, Rodoreda, Hariman, Salvat, Kluge, Peixoto, Platónov, Ozouf, Lara, Ugresic, Bello...— absorbeixen el temps de què disposo. El blog vegeta, abandonat, mig en silenci, mig en blanc... Per anar fent la viu-viu reciclo material antic, copio i enganxo, aprofito notes escrites a rajaploma del bloc —amb ce— que anomeno Quadern del pla de la Margarida...

11 d'abril.- Els nens —el seu i els tres meus— dormen. L'amistat és una llarga conversa interrompuda. Sobretaula amb M. M. és un amic, editor, escriptor, crític, bloguer, traductor, corrector també... Diferències: M. és brillant, M. té temps per a gairebé tot. Reprenem una vella conversa interrompuda. Recordem la prehistòria, revistes literàries sense història, lectures al·lucinades, grotescos consells de redacció, nits de cerveses en bars foscos, converses extraterrestres, poetesses estràbiques i excèntriques, sòrdides presentacions en família, llibres inimaginables, novel·les impossibles a quatre mans, l'editor llardós que ens malpagava els informes de lectura, una editora que volia portar-nos sí o sí al seu apartament... Damunt de la taula, cervesa del Montseny, aigua d'Irlanda, rialles, llibres, lectures, revistes, projectes... M. viu, com pot, de la literatura; jo, de la literatura grisa de l'administració. M. té una teoria curiosa. «El problema», diu M. —i fa temps que ho diu—, «no és de la literatura; el problema és dels crítics literaris. La felicitat depèn de dues coses, fonamentals: de cagar cada dia i de follar de tant en tant...» M. agafa el suplement cultural d'un diari: «Fixa't, veus, la majoria de crítics literaris d'aquest país o tenen problemes de restrenyiment o follen poc...» De vegades, M. és una mica poca-solta...

Però, en el fons, M. és un paio normal, com tothom:

Riba

2009-07-14T09:23:00.004+02:00

Tard, però m'hi afegeixo, i amb un post ben poc original:

«Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabria dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posta que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!»

La veu del poeta:

Elegies de Bierville, Carles Riba.

Pla

2009-07-11T01:26:00.005+02:00

Continua: 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9.

Ha ha ha

2009-07-01T09:13:00.003+02:00

Retòrica nacionalista o els nacionalistes sempre són els altres...

Diu El País, pàg.36:

«Una forma clásica de ponerse el mundo por montera es dibujar, colocar o exhibir un mapa. Gran impostura, los mapamundis europeos colocan al Viejo Continente en el centro del globo; los australianos ponen a los mares del sur en el foco. Nosotros, lo único importante, que decía el Fraga de camisa azul.

»Cuán diferente actitud respecto a la de los miniaturistas de los primeros cartulanos, que acompañaban el descubrimiento y exploración de nuevos mundos. Aquellos predecesores pugnaban por abarcar lo nuevo. Sus sucesores hicieron de la cartografía coartada nacional. Hasta el paroxismo identitario, que aprovecha incluso el granizo para construir la nación.

»A los añejos mapas de España prescindiendo de Portugal de la era del caudillo le sucedieron otros en que la lluvia se detenía en los confines políticos de la autonomía.

»La impostura oportunista del nacionalismo periférico, gemelo del casticista, prescindía alegremente del interés viajero de su clientela y sus necesidades de preparar paraguas o sombrero. Importaba el tiempo en Mondragón, para nada en París, aunque esta ciudad fuera más frecuentada por los vascos que el caserío vecino.

»La ETB del nuevo lehendakari de la Euskadi en vías de mayor normalización ha corregido ya ese dislate. Ofrece mapas meteorológicos con menos frontera política y más área de influencia calculada por la afluencia turística. Parece predicar que si el País Vasco es importante y atractivo no lo será por el protocolo cartulano, sino porque la ciudadanía vasca sea atractiva e importante.

»Sufridos habitantes de otras autonomías, como la catalana, agradecerían la importación de ese modelo, que evita confundir la patria con el chubasquero: tanto mapa en TV-3 con Maó y Alacant y Andorra para consumo de ensoñadores. Cuán poca previsión del tiempo futuro en Sevilla, destino más frecuente para el barcelonés medio que Borriana.

»Lo que vale para catalanes también vale para madrileños clientes de Telemadrid, ridículamente sobreinformados de los avatares climáticos en su Comunidad y lejanos, al escurialense modo, a los del ancho mundo. Usuarios, no patriotas.»

I, ehem, un exemple de coherència: el mapa del temps d'El País, pàg. 54:

Tres Vila-Matas, tres

2009-06-26T10:44:00.004+02:00

Una foto:

Una caricatura de Loredano:

I... un dibuix anònim al carrer de Salvador Espriu de Barcelona?:

Bloomsday

2009-06-17T00:03:00.007+02:00

Un bloomsday poc bloomsday.

A les sis del matí una llum esmorteïda es filtra per la persiana que em vaig oblidar de tancar. Etcètera. M'hauria d'afaitar però encara no fa una setmana que. Fins d'aquí un mes potser. La dutxa sense sabó gairebé només un raig aigualit de sànex. Roba per plegar. Calçotets, calcetes, pantalons, samarretes. Comencen a aparèixer criatures famolenques. I la nevera, de vacances. Ni llet ni cacaolat ni galetes ni cereals ni. Ni un rosegó de pa. Al carrer. Amb el moneder i arrossegant una criatura lleganyosa. El pakistanès de guàrdia, tancat. Giracua. Al forn, al forn..., al forn! Una barra de quart, un litre de llet, pastes... Deixo la bossa, les lleganyes i els nens a casa, amb la taula parada. Corro cap al metro. Compro el diari. El metro és un desert i un llibre. Santandreu fabraipuig sagrera navas clot glòries marina arcdetriomf... A la feina. Esmorzo amb una amiga i un diccionari d'onomatopeies. Després, castigat de cara a l'ordinador. Els polítics parlen de la nació... Les nacions, totes les nacions —també els estats, que són nacions amb exèrcit— són mentida, i cadascú es creu la mentida que més li convé. I a viure. I jo només sóc un vot. Sense nació. Les onze: m'escapo de la feina... Arcdetriomf marina glòries clot navas sagrera fabraipuig. Escola. Logopeda, psicopedagog, eap: disfunció del llenguatge, alàlia, dislàlia, al·lolàlia, ecolàlia, glossolàlia, raralàlia, rinolàlia, paralàlia, psicolàlia... Massa làlies i massa tard per tornar a treballar. Dinar de feina a can rabasseda, menú de bloomsday. Jamesjoycejo. A les tres, corro una altra vegada cap a l'escola. Les criatures famolenques volen berenar. Comprem entrepans i sucs. Els carrego al cotxe i cap a l'AP7. Avui tampoc no ens podrem anar a banyar. Arribem tard a Girona. Busquem la Clínica Bofill. El meu vuitè nebot és una neboda, petita, dosquilosipoc de plor. La mare i el pare, radiants. Els meus fills pregunten... No els podem explicar res dels seus parts. Arriba més família. Massa enrenou per a una partera. Sortim a passejar. Girona era una ciutat preciosa; i ara és un gran centre comercial. Sopem en una pseudopizzeria: pseudopizzes i pseudopasta de centre comercial. Es fa tard... A les deu arribem a Arbúcies. Pujo els nens adormits a les seves habitacions. Improviso uns pijames. Xafogor. Insectes. No he llegit gaire, avui. I no llegiré gaire més. Preparo una bossa amb roba de muntanya. A la nevera només hi ha una moritz i a l'estudi, un ordinador. Tinc una cita amb el senyor Portnoy i amb el senyor Joyce i amb el senyor Bloom i amb la senyora Bloom i amb el senyor Dedalus. Dormiré poc. La nit és llarga, llarga com un dia sense

Arbúcies, 16 de juny de 2009

Bloomsday

2009-06-16T09:12:00.001+02:00

“work in progress”

Avui, concert

2009-06-11T22:16:00.004+02:00

[Gràcies, S.]

Bloomsday

2009-06-10T13:52:00.002+02:00

El lamento de Portnoy, un dels blogs de referència de la cosa de les lletres, proposa un joc literari molt interessant.

Diu:

«El próximo 16 de junio se celebra el Bloomsday, el día en que transcurre la acción del Ulises de James Joyce. Con ese motivo quisiera proponer una especie de Bloomsday entre blogs que intentaría narrativizar nuestra vida cotidiana. Cada uno de los participantes intentaría crear, a modo de entrada de diario, una historia sobre lo que realiza durante el día 16 de junio.

»Quien esté interesado el día 16 crearía una entrada titulada "Bloomsday", en principio vacía o con la anotación “work in progress” (título provisional del Finnegan’s wake) y mandará la dirección URL de la entrada a:

bloomsday2009[arroba]gmail[punto]com

»Luego, por la noche (territorio de Molly Bloom) o al día siguiente escribiría, sin restricciones en cuanto a extensión, estilo o forma, sobre lo acaecido (realidad o ficción, aunque al final siempre es ficción) durante el día 16.

»De alguna manera (improvisando, claro) intentaré coordinar todos los enlaces que mandéis. Quien quiera participar que deje un comentario o me mande un email o que lo haga sin más… el caos siempre es productivo.

»Esperemos que, como las “rocas errantes” del capítulo diez del Ulises, nos crucemos y entrecrucemos en la inmensidad (finita) de la red.»

Una proposta molt i molt interessant. Teniu —tenim— sis dies per anar-hi pensant...

Una manera de mirar

2009-06-04T23:08:00.013+02:00

A l'excel·lent Diario de un acercamiento, de Vicente Valero, llegeixo:

«La patria del poeta es la memoria. Pero esta memoria de la poesía poco o nada tiene que ver con los recuerdos que llamamos "personales". Otra memoria diferente es la que el poeta siempre celebra, la que los versos, con su ritmo oscuro y sabio, logran desentrañar. Alude siempre a un pasado que en realidad desconocemos, aunque se diría que nos pertenece a todos, a un pasado que se manifiesta no a través de los recuerdos, sino solamente a través de los sentidos.»

El poema «Munduari begiratzeko», de Kirmen Uribe, em sembla que n'és un bon exemple:

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Fa uns quants anys vaig assajar-ne una traducció:

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Hi afegeixo avui la música que hi va posar Mikel Urdangarin...

Silenci

2009-05-27T20:30:00.001+02:00

Benedetti

2009-05-17T23:26:00.008+02:00

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía
luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros
ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Mario Benedetti (1920-2009)

La confesión xeneral

2009-05-12T18:21:00.008+02:00

«La confesión xeneral llegó a les llibreríes el día 3 d'abril. Trátase, en palabres del escritor Martín López-Vega "de lo más parecío que'l so autor escribió hasta agora a una novela, siendo como ye una novela peculiar, preñada, como nun podía ser d'otra manera, de sutiles pincelaes autobiográfiques. Lo que sí ye, dende llueu, ye'l testu más desasosegante del so autor y, al menos pa quien esto escribe, el so meyor llibru.

»Xuan Bello ye un escritor clásico nel sen de que los sos llibros tienden a buscar ciertu orde nel mundu, a axeitar el material col que trabayen, non a mostrar el sinsentíu. Y eso, que se nota en La confesión xeneral -el llibru busca'l final edificante- agora resulta más difícil, frebudo y necesita más precisión, pues Bello nun fala yá de los descubrimientos de la infancia nin de los de la primer xuventú: esti ye un llibru de crisis".»

De Les Noticies.
[Si us interessa, podeu demanar el llibre aquí: alministracion (arrova) ambitu (punt) com.]

Fills de puta

2009-05-09T20:00:00.001+02:00

«No em fa cap gràcia que em diguen bona persona pel fet de dedicar-me a escriure poesia. Al final semblarem poetes jocfloralescos que escriuen versets d'amor a fofes regines de la poesia. Al cap i a la fi, també els poetes tenim tot el dret a ser uns perfectes fills de puta...»

Ramon Guillem, Com l'Angèlica.

Celebració

2009-05-05T11:16:00.002+02:00

El dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, sortirem encesos de joia al carrer; tallarem el trànsit a la Rambla; ens traurem la samarreta; tirarem petards; saltarem i cridarem com uns energúmens; ens passejarem amb cotxe per la ciutat, tocant el clàxon, traient el cul per la finestra, brandant els llibres del nostre escriptor preferit; insultarem els lectors d'altres escriptors; cantarem i beurem fins a la matinada; vomitarem i ens pixarem pels carrers; encendrem bengales; cremarem els llibres d'altres escriptors; ens enfilarem a la font de Canaletes; rebentarem unes quantes cabines de telèfon; apedregarem uns quants aparadors..., per manifestar la nostra alegria, el dia que el nostre escriptor preferit guanyi alguna cosa, no ho sé, el Nobel, per exemple, i suposo que a nosaltres tampoc ningú no ens dirà res...

Ego...

2009-05-01T00:20:00.001+02:00

Ego

sum

lux

mundi

En parlen: Flux, Tomashotel, Sergi Bellver...

El poeta: teoria i pràctica

2009-04-29T12:27:00.010+02:00

«Un poète c'est un écrivant et non un écrivain. C'est une plaque sensible à la lumière d'autrui. Peu importe s'il écrit ou non des poèmes. Un poète c'est aussi le mime Marceau, Charlie Chaplin jouant Charlot ou le peintre Joan Miró.

»Un poète a les yeux tournés vers l'intérieur de lui-même tout en regardant la ville, la campagne ou le ciel, les hommes, les femmes, les enfants... Un poète apprend la solitude quand il écrit. Il sait avec une acuité remarquable de réalisme qu'il est seul.

»Sa boite à outil c'est le monde. Ses outils, les mots. Il est sur la page blanche comme l'ouvrier à son établi : disponible et à l'écoute. Mais il n'a pas forcément besoin des mots, il peut simplement avec le langage être quand même un poète, avec des gestes, une attitude, des couleurs, des impressions.

»Tout artiste est poète. Tout homme et toute femme parfois. Poète comme un enfant dans le terrain de jeu du langage.»

Eric Dubois, a Le capital des mots

* * *

«Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s'ha pres seriosament els mots d'ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d'ordre sublims, però que porten potser a un excés d'aprofitament. En la carn d'olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset --un osset d'ala de gallina. En la de Sagarra, l'excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d'una vocació autèntica de pare de família.»

Josep Pla, a El quadern gris

Hasta que el cuerpo aguante

2009-04-16T19:07:00.009+02:00

Més Dominique A...

HASTA QUE EL CUERPO AGUANTE

Il fera tous les bars de la terre
Il ira où on ne le connaît pas
Tanguera sur les fuseaux horaires
Fera voyager sa gueule de bois.
Il boira comme on part à la guerre
Sans être sûr qu’on en reviendra.
Il retrouvera partout un frère
A Shangaï, Séville ou Luanda.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il ne connaîtra pas le silence :
Autour de lui, la nuit hurlera.
Il tombera en pensant qu’il danse
Et que tant que tout tourne, tout va.
Il n’aura ni remords ni regrets
Ni personne quelque part pour l’attendre
Rien que le bonheur pris sur le fait
Sans lendemain pour le lui reprendre.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante.

Il fera tous les bars de la terre
Prendra tous les verres qu’on lui tendra
Roulera sur les deux hémisphères
Va savoir où il se réveillera.
Il promènera sur lui le parfum
De quelqu’un dont ne lui reviendra
Ni la voix, ni le regard, ni rien
Et dans le premier bar entrera.

Il ira, ira, ira, ira
Hasta que el cuerpo aguante
Hasta que el cuerpo aguante

D'abans i d'ara...

2009-04-12T01:12:00.004+02:00

D'abans:

«Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l'autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d'Internet— i la distribució d'exemplars d'aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.»

D'ara:

«L'editor autoritza la reproducció d'aquest llibre, totalment o parcial, per qualsevol mitjà, actual o futur, sempre que sigui per a ús personal i no amb finalitats comercials.»

Cançó del gosar poder

2009-04-04T13:31:00.005+02:00

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Gabriel Ferrater

Els qui tenen raó

2009-03-27T00:08:00.006+01:00

«Mira-te'l, mira-te'l! S'infla, es congestiona, llança el seu doll verbal. S'enfilarà, com totes les altres carbasseres. Té una ambició furiosa, una certa mà esquerra per a la intriga, i un riu inestroncable de paraules, paraules, paraules. Ja se'l pot veure per endavant com salta, acròbata polític, de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i a la barra fixa del partit. Surarà, manarà, cavalcarà la guerra com un senyor. Núvols de paraules seran el seu camuflatge, per entre els quals el seu rostre sortirà de llarg en llarg —automatisme subconscient— a fer l'ullet a la massa. Però ni garlant, ni surant, ni fent l'ullet, no és pas ell el qui té raó.»

C. A. Jordana, 29.08.1938.

Final feliç

2009-03-26T17:28:00.003+01:00

Ni déu

2009-03-23T00:20:00.002+01:00

Cap de setmana reparador. He dormit un fotimer d’hores. Necessitava dormir un fotimer d’hores. Deunidó, la setmaneta. Un t’estimo, el sol de primavera, tres nens feliços, la camèlia florida, les cançons d’Helene, la mica de neu que queda a les Agudes, el silenci, el bosc que reverdeix, el vol d’una cuereta, una cerveseta, em mig reconcilien amb el món, amb mi mateix. He llegit molt. Necessitava llegir molt.

Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu. També diu que la poesia és més que res una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat. M’estimo més, doncs, un poema, una peculiar sensibilitat davant la fabulosa i inexhaurible riquesa o el rar gruix de la realitat, és a dir la segura commoció, que no pas les seguretats incommovibles.

L’altre dia vaig travessar el parc de la Ciutadella, el Born, la Via Laietana, una manifestació multitudinària —Maragall, dimissió!, Maragall, dimissió!—, la plaça de Sant Jaume atapeïda de mestres i estudiants, la plaça del Pi... Anava a una llibreria a buscar un llibre que tenien i que no em van voler vendre. Potser l’Artista, si vol, si pot, un dia d’aquests ho explicarà. Diria que quan s’acosta Sant Jordi hi ha llibreters que es trastoquen...

Al final, em vaig comprar un llibre de poemes: El present constant, de Ramon Farrés. Hi ha poetes que parlen i parlen i no diuen res; Ramon Farrés és un poeta que parla poc i diu molt. Després del seu excel·lent D’un lloc a l’altre, en El present constant demostra que la bona literatura és la que s'escriu per a un mateix, lentament, fent i refent, mirant que cada mot ocupi el lloc exacte —en el text, en la memòria, en el paisatge— i que els lectors n’hàgim de trobar el significat en el diccionari dels silencis.

No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l’estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.

Llibre

2009-03-21T00:12:00.008+01:00

Lenguaje y silencio, de George Steiner.

Barcelona, plaça de la Universitat, 18 de març.

[Gràcies a J.P. Quiñonero.]

I avui...

2009-03-20T00:28:00.007+01:00

...he recollit apunts de terra he curat ferides m'he posat un braçal de premsa he passat ànsia m'he embrutat de sang he plorat en un racó han udolat massa ambulàncies he tornat a la universitat m'han trencat les ulleres he portat pancartes d'indignació he patit una crisi d'angoixa he recordat una altra època he cridat que no! m'han fet basarda tantes sirenes he sigut professor he demanat dimissions m'han dit pollós he fet una pintada no he escoltat cap cançó m'han ajudat a aixecar-me he llegit octavilles amb faltes he anat a la presó m'he sentit estudiant he tingut por he perdut tots els llibres he firmat manifestos inútils m'he tallat amb un vidre he corregut com un gos m'han fotut un parell d'hòsties he vist càmeres esbardellades m'he amagat en un portal he pensat que així no m'he emprenyat de debò he comptat cadàvers polítics he assistit als funerals d'un país he tancat una porta he obert una finestra...

Un dia

2009-03-18T00:09:00.007+01:00

avui m'he llevat a les sis i he arribat a la feina a quarts de quinze m'han ensenyat que puc anar a treballar amb tren he après una paraula he escoltat moltes vegades la mateixa cançó he comprovat que hi ha polítics del segle XXI, i massa política del segle xv he perdut l'hora de dinar sense dinar he traduït un poema inútil per a la meva col·lecció de poesia inútil he arribat a la conclusió que és impossible fer un cafè amb gel sense vessar el cafè quan l'aboques al got del gel he agafat quatre llibres i dos cd de la biblioteca de Can Fabra he vist fer una "escultura de Joan Miró" a les rajoles del lavabo de casa he llegit: «l'escriptor escriu en el dietari el que sap; en un poema o en un conte, el que no sap» hem rigut a l'hora de sopar he descobert un parell de blogs he escrit que hi ha poetes que parlen i parlen però no diuen res he acabat de llegir una novel·la i n'he començat una altra he pensat que potser és hora de... me'n vaig a dormir cansat, una mica més vell, més ignorant, més... lliure?

Immortals

2009-03-06T01:21:00.002+01:00

El vol d'un ocell

2009-03-04T12:14:00.002+01:00

«Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les "quartel·les" —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.»

Josep Pla, El quadern gris.

The Linguists

2009-03-03T10:56:00.004+01:00

The Linguists, la pel·lícula de les llengües del món...

Dovlàtov

2009-02-27T15:18:00.008+01:00

Una història d'amor...

Saltar

2009-02-27T07:00:00.002+01:00

«Como en los textos, también en la vida a menudo nos "saltamos" lo que sucede. Y no sólo, por ejemplo, al volar, cuando nos "saltamos" el paisaje, o al follar, cuando nos "saltamos" las caricias, o al comer, cuando nos "saltamos" los sabores. En cada línea —esto es, en cada minuto del día— se esconde una pequeña errata que aspira a no ser vista. Puede que, desde ese punto de vista, la corrección constituya una excelente metáfora de la existencia.

»Pero entonces, preguntarán ustedes, de qué podemos fiarnos.

»Y yo les respondo gustosamente: no se fíen de nada ni de nadie. Sospechen siempre. Incluso de su nombre escrito sobre un papel.»

El corrector, Ricardo Menéndez Salmón.

Post de l'apunt

2009-02-25T12:40:00.000+01:00

Segons el Termcat, fer un apunt –en espanyol, postear; en francès, poster; en italià, postare; en anglès to post– és també publicar un apunt en un fòrum o en un bloc [sic]. Segons el context, però, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes penjar un apunt o publicar un apunt –però no un post.

I l'apunt —en espanyol, artículo, contribución, mensaje o post; en francès, article, contribution o entrée; en italià, post, i en anglès, post o posting— és el text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc [sic]. Tot i que, segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d'aquest concepte, entre d'altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article –però no, ai!, post.

Em sembla bé que es fixi un terme, un terme «oficial», per denominar un concepte més o menys nou per exemple en un text oficial, i em sembla bé que s'hagi triat apunt i fer un apunt per denominar «oficialment» això que faig ara i aquí, de la mateixa manera que també m'hauria semblat bé denominar-ho nota, escrit o entrada i fer o penjar o publicar etcètera.

No em sembla assenyat, però, que es proscrigui el post bàsicament perquè..., perquè no és una paraula catalana. Ni el boicot, ni el futbol, ni el caldo, ni tan sols els canelons, per exemple, no ho eren fins que algú no va decidir que sí.

En aquest blog, que no és oficial —deunosenguard!—, hi penjo i hi penso continuar penjant posts espuris, perquè els apunts, digui el que digui el Consell Supervisor del Termcat, els meus apunts, els reservo per al bloc amb ce, i de vegades fins i tot acaben en un post...

Honestedat

2009-02-22T00:30:00.000+01:00

«Per què en comptes d’un porc o d’un xai havien de sacrificar un ésser humà al déu dels cereals? Per què aquest sacrifici havia de ser d’un home i encara millor d’un home pelut? Ningú no en sabia les raons.

»En alguns pobles, la gent preferia, a l’hora de fer el sacrifici, matar homes d’altres pobles o viatjants desconeguts que passaven per allà. Però els habitants del poble de Cap de Gall eren honestos i no els havia passat mai pel cap d’enganyar el déu dels cereals; sempre havien sacrificat un home pelut del poble. Un sorteig era la manera més justa de decidir quin. Després compensaven amb tres dans de cereals la família de l’home sacrificat, com a indemnització per la pèrdua...»

De Pa pa pa, de Han Shaogong.

Quin jo?

2009-02-20T00:21:00.003+01:00

Endreço papers. En un Babelia de fa unes quantes setmanes trobo un article d'una dona que diu que és —atenció— catedràtica de llengua i literatura, periodista i escriptora. Escriu —escriu?—:

¿Literatura del yo? ¿Qué yo?

«Hace unos meses salió un monográfico en este suplemento titulado: Escribo sobre mí. La autoficción marca la literatura en castellano. El primer artículo se denominaba 'El yo asalta la literatura'. Se trataba de señalar una orientación de la narrativa actual en una serie de autores, entre los que se encuentran Vila-Matas, Esther Tusquets, Cristina Grande, Julián Rodríguez, Gonzalo Hidalgo, Juan Cruz, Soledad Puértolas, Manuel Rico, etcétera.

»Estoy totalmente de acuerdo con esa nueva veta, cada vez más extendida e intensiva de la literatura del yo. Sin embargo, me gustaría puntualizar sobre ese hipotético "yo", puesto que siempre hay que añadirle un adjetivo.

»Hay literatura del yo a través de la ocultación -en parte- de lo que es el yo real, para crear el yo con el que uno se identifica. Por supuesto que se trata de literatura del yo, pero en este caso del yo deseado.

»El yo histórico está constantemente en nuestras novelas, el tiempo pasado se presta a desvestirnos en la literatura sin problema alguno. Existe pues mucha literatura actual del yo histórico.

»Otra de las formas en que se manifiesta el yo es fragmentado a través de los múltiples espejos, que son los personajes. Cada personaje porta una o varias vetas del autor. Es también literatura del yo, pero de un yo disperso.

»Está el yo de las autobiografías de ficción, en donde uno mezcla el yo real y el que uno desea a través de contar y fabular sobre uno mismo, es un yo mitificado. Y este yo es el mismo de las autobiografías, puras y duras. Pues son el resultado de seleccionar los hechos que al autor le interesan para configurar el yo que le conviene. En una entrevista a Alfredo Landa en EL PAÍS, se le preguntaba acerca de la misma: "¿Es un strip-tease?". Y respondió: "No, coño, lo hago totalmente vestido. Cuento todo lo que puedo contar, lo que debo contar".

»Y termino con el yo del subconsciente, cuando escribimos de forma más o menos automática. Quizá sea ése el yo más real, pues uno no controla la escritura, y por lo tanto no condiciona a ese yo con el que se identifica de cara a la galería. En este caso tengo que contar una anécdota: hace unos meses he publicado Con olor a naftalina. Es una novela-trance, en el sentido de que mi yo racional ha intervenido muy poco en el proceso de la misma. Por lo tanto, nunca creí que yo estuviera presente en esa novela llena de tabúes. Pues bien, hace poco tiempo, Enrique Vila Matas -que la ha leído- me decía de ella, entre otros temas: "Entendí más cosas de ti...". Entonces me di cuenta de que mi yo se había colado en la misma, sin yo haberlo advertido.

»A lo que quería llegar: ¿existe la literatura del yo sin más...? No. Y es que siempre al escribir se selecciona, y esa selección se hace con un criterio, y es impedir que no se exhiba en cueros el yo real, pues nunca nos queremos desnudar por completo. Tapamos las partes pudendas.

»Por tanto, existe, sin duda, la literatura del yo, pero del yo "adjetivado" con tanga. Obvio.»

En fi, si heu llegit tot el text, ho sento, ja em perdonareu, però és que m'interessava el tema..., sobretot pel que fa a la «novela-trance» i al tanga de l'Alfredo Landa...

La crítica literària

2009-02-12T01:28:00.003+01:00

Com que —ho reconec— sóc una mica «raro», m'ho estic passant la mar de bé llegint un llibre que es diu La crítica literaria en la prensa, un llibre que, segons la nota de la coberta, pretén oferir respostes —eeeh?— i representa «una sobresaliente contribución al debate sobre la crítica literaria de la actualidad». Bé, ja se sap que les notes de la coberta tendeixen a la hipèrbole i al ditirambe.

Tot i que passo de les respostes i del debat, a mi, el llibre, m'agrada, ves. Hi ha articles de crítics i d'escriptors, de bons crítics i de bons escriptors, i, tots, gairebé tots, excel·lents lectors, que és del que es tracta, perquè, esclar, sense lectors —i malgrat que a cada bugada es perdi un llençol— no hi hauria fanfara —ni fanfàrria— literària.

Vaig començar a llegir el llibre per on vaig voler —una lectura líquida, potser?—, i vaig triar Miguel Sánchez-Ostiz —per cert, que encara haig d'acabar de llegir el Cuaderno boliviano, però és que és d'aquells llibres que no vols que s'acabin—, que em garantia un trajecte de metro força entretingut:

«El articulismo cultural o literario, en el que sin duda metería yo mi forma de escribir sobre libros, es un terreno pantanoso, un terreno de brega. Hay que pelear mucho para poder publicar esos artículos. Ahora, eso sí, como tengas firma ya puedes escribir literalmente lo que te venga en gana, en mangas de camisa o con la bragueta abierta, porque de lo que se trata es de tu firma y no siempre, no por fuerza, de lo que escribas.

»Y para tener firma tampoco hace falta ser un buen escritor, con ser el valido del director del periódico o el mamporrero del amo, basta, y sobre todo, sobra. Incluso te hacen hasta un poco de biografía como guarnición de tu saco de humo.

»Cuando no tienes firma, o no tienes mucha, que también puede pasar, cada página nada o poco convencional escrita y publicada es una pequeña victoria contra el convencionalismo y al cabo la ramplonería, contra la cicatería, el amiguismo descarado, y contra ese pulguero espantoso que suelen ser los despachitos de quienes dirigen los suplementos literarios, en donde se ocupan de literatura casi, casi por casualidad: las imposiciones de unos y de otros, la red de relaciones, los chanchullos de las agentes literarias, unas más hábiles y con menos escrúpulos que otras, los tiras y aflojas de los editores, bien a la cara, bien por intermedio de sus jefas de prensa, los favores debidos, todo lo que acaba formando una espesísima tela de araña en la que quien escribe de libros es unas veces la mosca y otras la araña teledirigida o poco menos.

»Todo esto es verdad, es corriente, es cotidiano, se pongan como se pongan los interesados, aunque todos (los interesados) o casi todos prefieran mirar para otra parte cuando se les habla de las pillerías que protagonizan a diario. No te incomodes con la directora de un suplemento literario porque puede dictar, así como suena, dictar, tu inexistencia como escritor y hacer que tus libros no se reseñen jamás. Son miserias de un mundo que fuera de la mesa de trabajo y del discreto comercio del lector con el libro que tiene entre las manos, que es donde circula la literatura, es tirando a miserable.»

Dir-ho tot

2009-01-28T23:36:00.005+01:00

Sovint, quan passo temporades llargues sense escriure res —sense escriure res aquí, vull dir—, em consola pensar que no escriure res és potser una manera intel·ligent de dir-ho tot...

Bolívia

2009-01-21T00:21:00.002+01:00

[On diu Bolívia hi podeu posar el que vulgueu...]

«Aquí, en Bolivia, tal vez por la fuerza de los acontecimientos diarios, es difícil no tomar partido y no entusiasmarse, conservar el espíritu crítico y la cabeza fría. Eso sí, me temo que el viajero toma partido dependiendo de con quién esté, de con quién caiga. Perdemos independencia de criterio en cuanto nos descuidamos. La neutralidad es también sospechosa. No puedes dejar de opinar, encogerte de hombros y suspender todo juicio, cuando lo razonable en terreno ajeno sería el escepticismo no reñido ni con la curiosidad ni con el interés. Pero esa es una visión difícil.»

De Cuaderno boliviano, de Miguel Sánchez-Ostiz. [Un llibre excel·lent; aviam si un dia d'aquests, quan l'acabi, en parlo...]

Gener

2009-01-12T22:45:00.003+01:00

Els nens han tornat a l'escola —la petita, plorant— i jo he tornat a la feina. He passat vint dies pràcticament desconnectat; he llegit poc i no he escrit gaire. Els reis macs de Lorien no em van portar cap llibre, cap, dels que demanava —i diria que no m'he portat gaire malament, aquest any—; potser l’any que ve...

Em van portar, això sí, una nevada generosa:

I també un dels discos que havia demanat, que encara no he pogut escoltar; un jersei polar, que m'anirà la mar de bé per als vespres freds i humits d'Arbúcies, i un quadern Moleskine —m'agraden més els Miquelrius, a mi, però els reis, ja se sap, fan el que volen...—, que no sé si faré servir.

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

23 de desembre

2008-12-23T08:43:00.003+01:00

«23 de desembre. — Ara que dins de l'aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m'obsessiona la sequedat de cor, l'eixarreïment, l'esterilitat sentimental. És una esterilitat que m'alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d'adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m'hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?»

Josep Pla, El quadern gris.

I per què hem d'escriure res, si ja està tot dit i dit tan bé?

Post

2008-12-18T23:19:00.003+01:00

Volia fer un post. Però ha estat una setmana dura, molt dura. De feina. I a casa. La T., quan està malalta, exigeix un suplement d'energia i de paciència. I jo, engripat, baldat, exhaust. Volia fer un post. Però no tinc esma ni de fer un cafè. I sense cafè, no hi ha post. El colacao i l'ibuprofè em fan venir son. No hi ha post, doncs. He regat les plantes, he fet uns quants correus i he plegat molta roba. I volia fer un post. D'aquesta setmana em quedarà el record vague d'un parell de converses breus i agradables, de massa hores perdudes al CAP, de mocs, termòmetres, ventolins, apiretals i dalsys, de les bestieses que he sentit dir i he vist escrites, dels llibres que a empentes i rodolons he aconseguit llegir, de dormir poc i malament, de la música de Provenzale, de versos inútils. Volia fer un post. Però avui no hi ha post...

Alberto Lema

2008-12-05T13:21:00.004+01:00

Ves como non era tan difícil?
só hai que esforzarse un pouco
en deixarse levar, e xa verás
qué ben te apañas neste novo
Único Mundo Posible,
porque o show debe continuar,
compañeiros, e hai un papel
reservado para ti con dúas frases
e un mutis elegante.

De Plan de fuga

Gero arte!

2008-12-01T12:10:00.008+01:00

Mikel, i la resposta de totes les preguntes?

Galderak:

Dissabte

2008-11-30T00:41:00.006+01:00

Els nens han dormit fins tard; eren quarts de deu quan hem baixat a esmorzar. Plovia. Les obres de les golfes estan acabades, i només falta acabar de pintar i muntar-hi la llibreria. Està tot molt brut. Hem hagut de pencar de valent. Aviat hi portarem els llibres. Les piles de Sant Andreu, finalment, desapareixeran; però els llibres no, no del tot, esclar. El que ara és l'estudi serà l'habitació de l'R., però hi deixarem una prestatgeria per a uns quants llibres. Hauria de pensar com vull organitzar la biblioteca; per ordre alfabètic, suposo. Una feinada. Ens han portat mitja tona de llenya, i l'hem hagut d'entrar sota la pluja, i, esclar, hem encès la llar de foc. Ha plogut tot el matí. Hem fet una estona de deures. Hem escoltat el disc de Manel i el disc de Manel i el disc de Manel. Els nens ja van cantant "i que bonic, que bonic, que bonic..." Ha vingut el paleta a cobrar la feina. Ens explica que ve de caçar bolets, que se'n fan molts cap a la banda de Pujals. Demà, si no plou... He improvisat un dinar amb el que hi havia a la nevera, que no era gaire cosa. Hem tornat a veure Indiana Jones i l'última croada. Cap al final, m'he adormit, amb la petita al damunt. Un plaer una mica incòmode. A la tarda, com que no plovia, hem baixat al poble. Hem comprat els diaris, i torró, i unes pizzes per sopar. També hem comprat peix per dinar demà. Hem xerrat una estona amb uns amics. A l'hora de sopar, la T. ens ha fet riure; festival de cares: de por, de sorpresa, de múrria, d'enfadada, de contenta, de xineta... S'ho acaba tot. Els dos grans volen veure el Barça, com que s'han portat bé... D'acord. Pujo la petita a dormir: el pijama, les dents, un conte i una cançó. Baixo. Plego la roba de dues rentadores: una de roba blanca i una de color. La feina no s'acaba mai. Em fan mal les costelles. Em faig un cafè. L'M. s'adorm al sofà. La pujo al llit. Acabo de plegar la roba. Em poso a llegir. L'R., eufòric, em ve a dir que el Messi ha fet un partidàs, dos gols. El Barça ha guanyat. Disciplinat, així que s'acaba el partit se'n va a dormir. Diu que llegirà una mica... D'acord. Bufa el vent. La C. diu que se'n va a dormir, també, però sento la tele... Em poso música. Llegeixo una estona. Ara estic sol. A la taula del menjador hi ha una pila de roba, una caixa de colors, una família de clics, una agenda escolar, un llibre... I bufa un vent furiós. I escric això...

Llibre

2008-11-27T19:11:00.000+01:00

Un manual de literatura manual:

Via Books

Les flors del Mall

2008-11-26T23:24:00.006+01:00

Fa més de vint-i-cinc anys, el profe de llengua i literatura de l'institut —i mira que li fèiem la vida impossible, pobre!— em va passar —gràcies, E.— Les flors del Mall, uns quants poemes fotocopiats que escarnien la colla de poetes que s'aplegaven a l'entorn de les Edicions del Mall.

Aleshores jo formava part d'una colla d'aprenents de poeta que, com la majoria de poetes, ens trobàvem als bars, llegíem poc i malament, i escrivíem poemes horribles a les nòvies que no teníem, i amb aquells poemes fotocopiats em vaig fotre un bon fart de riure i vaig aprendre que la poesia era una cosa més seriosa que escriure poemes.

Aquell plec de poemes fotocopiats va provocar una bona sotragada de les capelletes literàries: unes, lògicament, es van emprenyar; la resta es van fotre un fart de riure. Darrere d'aquells poemes hi havia l'esperit iconoclasta —«iconoplasta», que diu un amic meu— i foteta —els diversos esperits iconoclastes i fotetes— d'en Carles Bau de l'Aire.

Malauradament, però, fora de les hemeroteques i del registre de greuges gremials, en va quedar poca cosa, de «Les flors del Mall», i la poesia catalana va continuar fent la viu-viu, gràcies a unes quantes colles de poetes que es trobaven als bars, llegien poc i malament, i escrivien poemes horribles. En Carles Bau de l'Aire va desaparèixer del mapa, i el meu plec de fotocòpies va quedar enterrat, amb uns quants poemes horribles, en una carpeta plena de gloriosa pols literària...

Ara, però, feliçment, en Carles Bau de l'Aire ha tornat i ha rescatat, en versió electrònica, les controvertides «Flors del Mall», una de les millors aportacions, crec, a la poesia satírica del segle XX. I, si voleu, us podeu emprenyar, o us podeu fotre un fart de riure. Encara ara, més de vint-i-cinc anys després, la poesia catalana va fent la viu-viu i massa poetes es troben als bars, llegeixen poc i malament, i escriuen poemes horribles.

Jo he renunciat a escriure poemes, però vull poder llegir les pulles baudelairianes, per exemple un dels impagables poèmes maudits, i fotre'm un fart de riure:

Lafav habruta

To pànde kàpen hú naiàl trakúixa,
avàn sandès mapel kamí delori nàl
senvéla fàv atót assola. Esbrú ta.
Dunalli gàda fétam pokatrà sa,
unabar jàula lavàn llerdossar
iel témslia fétun tèl: lafàv esbrú ta.
Ve abocàr salgibréll comàns solía
mes nóm bal fèrmpo sàtdàl treve gàdes
niamb seskom pànyes, nó: vetóta sól ha.
Seskom panyes, malló ses, perllen sòls,
per sofàzi per plàt gesnok turnàls
fandrin gàlzes quetllóts méntrerre fílen.
Éllan opòt, huembrú tari atót.
Tòp ademó roalori nàlke drín ga
i rekúla frontàd… Perot òrna
iorínad estil·lànt túfzek sekràb les.
Orín apóc issèn seg àir ezgàn hes.
De spré zaixé calsèl labrú tatésta
am bún grangés totrà gik hissarrón sa
davàn dekàus dellú nezi sentor na
òrf edolór sòtala llúmkekré ma,
vacil·làmper kam ínzino blidà bles,
brand ànt làng hidamént helzóuze nòrmes.

[Per cert, moltes gràcies!, tot i que l'enllaç no va enlloc. I gràcies, també, N., per la informació.]

Manel

2008-11-21T17:21:00.001+01:00

I de cop i volta tothom en parla o en parlarà...

Boira

2008-11-11T23:20:00.002+01:00

Una amiga que té una bola de vidre ho ha vist a primera hora del matí: boira. Ha vist boira; hi havia boira. Dormir massa, llegir poc, escriure gens... fa que es formi una boira emprenyadora que ho omple tot. També la bola de vidre. No hi ha res a fer.

Bernardo Atxaga escriu a Marques —ho tradueix Josep M. Fonalleras—: «Per a nosaltres, no hi ha pàtria més important que el present.» Encara que sigui un present emboirat...

Après la pluie...

2008-10-28T22:53:00.003+01:00

I és que un dia o un altre, a una hora o una altra, deixa de ploure...

Just some sign of love is all...

2008-10-22T23:07:00.004+02:00

Un impressionant poema inútil de Kirmen Uribe:

La versió d'Elizabeth Macklin:

Heroin had been as sweet as sex
she used to say, at one time.

The doctors have been saying now she won't get worse,
to go day by day, take things easy.
It's been a month since she failed to wake up
after the last operation.

Still and all, we go every day to visit her
in Cubicle Six of the Intensive Care Unit.
Today we found the patient in the bed before hers
in tears, no one had come to visit, he'd said to the nurse.

An entire month and we haven't heard a word from my sister.
I don't see my whole life stretching before me now,
she used to tell us.
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.

Our mother and I are the ones who talk to her.
Our brother, with her, never said much,
and he doesn't make an appearance here.
Our father hangs back in the doorway, silent.

'I don't sleep nights', my sister used to tell us,
'I'm afraid to go to sleep, afraid of the bad dreams.
The needles hurt me and I'm cold,
the serum sends the cold through every one of my veins.

If I could only escape from this rotten body.

Meanwhile hold hands', she implored us,
I don't want promises, I don't want repentance,
just some sign of love is all.

La versió original del poema i una traducció d'estar per casa.

Cànon

2008-10-13T22:40:00.006+02:00

«Com ja he dit, som un poble de grans poetes més que de novel·listes. Tenim un clàssics que no desdiuen dels clàssics de grans països. Carner és important en la meva manera d'escriure i determinant per a tots els escriptors de la meva època. Va fer molta feina, va refer l'idioma. Més que Verdaguer: Verdaguer va posar en circulació moltes paraules catalanes, però en Carner encara ho va fer més bé. Nabí, de Carner, és per caure d'esquena. I Riba, tot i que és més difícil. Com a poeta m'agrada molt en Salvador Espriu, per sobre de tots, a una distància-llum dels altres. Arriba un moment que fins i tot sembla que és una broma dir que t'agrada l'Espriu. En canvi, com a prosista, no m'agrada. Considero que Gabriel Ferrater és un poeta de gran envergadura. En Brossa? Ni que me'l regalessin! Poeta jove? Potser en Gimferrer.»

Mercè Rodoreda, a Autoretrat, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino.

Aniversari

2008-10-07T22:55:00.006+02:00

Avui era el meu aniversari, i he dinat, sol, en un dels meus «racons» preferits —Lola Mora, al carrer d'en Gignàs. He escrit mitja hora de paraules inútils que ningú mai no llegirà, i m'he quedat buit, i això que el dinar era boníssim. El temps passa —inexorablement, diu el tòpic, que mai no he sabut què vol dir—, però només en circumstàncies especials, com ara un aniversari, hi pensem. Hi he pensat: en faig uns quants i encara n'he de fer uns quants més; cada dia és un dia més i un dia menys; l'única certesa és la incertesa... Els aniversaris són dies tristos, per això ens empesquem tota la comèdia de les festes i les celebracions. En els aniversaris es constata l'evidència: no tenim anys, els anys ens tenen; no fem anys, els anys ens van fent...

Escacs

2008-09-29T22:58:00.003+02:00

No sé per què sovint tinc la sensació que som tristos peons d'una absurda partida d'escacs entre imbècils...

Platz-mi...

2008-09-26T23:40:00.000+02:00

La globalització del segle XIII:

Platz-mi cavalier francés
E la donna catalana
E l'onrar del Ginoés
E la cort de Castellana,
Lo cantar provenzalés,
E la danza trevizana
E lo corps aragonnés
E la perla Julliana,
Las mans e cara d'Anglés
E lo donzel de Thuscana.

De Frederic I de Hohenstaufen (o de Frederic II de Sicília).

La cançó del twitter

2008-09-23T10:57:00.002+02:00

You’re no one if you’re not on Twitter
And if you aren’t there already you’ve missed it
If you haven’t been bookmarked, retweeted and blogged
You might as well not have existed

In the old days it was all about achievements
Collecting all your trophies in a shrine
Then everybody came across the internet
And suddenly you had to be online

A home page was all you really needed
To seem like a success but not a geek
As long as you updated semi-annually
And checked your email once or twice a week

You’re no one if you’re not on Twitter…

Technology was moving rather quickly
And the next thing you needed was a blog
With intimate and detailed press releases
And now and then a photo of your dog

More recently the students brought us Facebook
And everybody has a hundred friends
The parties in the photos look amazing
They’re not so great but everyone pretends

You’re no one if you’re not on Twitter…

Now you need to publish every movement
And every single thought to cross your mind
I’m told the Twitterverse is full of rubbish
But most of us are actually quite refined

We validate each other’s insecurities
And brag about the gadgets that we’ve bought
We laugh out loud at every hint of jolliness
And try to self-promote without being caught

You’re no one if you’re not on Twitter…

Ben Walker

Via Ciberescritas

Bolaño

2008-09-22T18:05:00.004+02:00

Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán, Antoni Garcia Porta, Miquel Adam... i l'esperit de Roberto Bolaño, pfuit-pfuiu!

Via Nau Argos

Soulsavers

2008-09-19T00:43:00.009+02:00

Cançons bufetada, cançons carícia, cançons ràbia, cançons afalac...

Kingdoms of Rain

Revival

Soulsavers...

Tornar

2008-09-17T23:01:00.006+02:00

Tornar
tornar a la
tornar a la mà
tornar a la mateixa... mà.
Feliu Ventura

Torno a casa. I torno a la ciutat —aquí ningú no diu bon dia; ni bon dia ni res. I torno a llevar-me d'hora sobtat pel despertador. I torno a escoltar mil vegades la mateixa cançó. I torno a la feina. I torno a llegir llibres apressats al metro. I torno a escoltar entre Sant Andreu i Arc de Triomf converses que no m'interessen. I torno a escriure en tristos cafès tristos d'antenastres i telescincos. I torno a comptar les hores i els dies i els mesos. I torno a barallar-me amb els meus fills. I torno a les piles de llibres i papers. I torno al soroll. I torno a pendre –amb permís de Coromines?– massa cafè. I torno a la biblioteca de Can Fabra. I torno a tornar. I torno a dormir poc i llegir molt. I torno al fàstic, al fatic i al fastig. I torno a les cues. I torno a esperar-me als semàfors. I torno a fer bosses i esmorzars. I torno a perdre massa temps davant l'ordinador. I torno a anar carregat com una mula. I torno a no veure la gent que passa pel meu costat. I torno a les reunions. I torno a córrer d'un lloc a un altre. I torno als fums. I torno a fer tard. I torno a La Papaya Verde. I torno a fer hores a la porta de l'escola. I torno a conviure amb finestres il·luminades. I torno a començar. I torno a acostumar-m'hi. I torno a Vila-Matas: "Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al [que] hay que llegar." I torno...

Llibres?

2008-09-09T23:19:00.007+02:00

Última setmana de vacances; això de dormir sense despertador s'acaba. L'estiu, que en canvi fa dies que ha començat les vacances, ha passat, com sempre, en un tres i no res. Fa tres setmanes que la C. treballa i jo m'estic tot el dia sol amb els nens. De dia el sol gairebé no escalfa i les nits són fredes. Escric al porxo de casa, amb un cafè calent, un folre polar a les espatlles i una manta als genolls, com un vell. Fa dies que malgrat tot ens banyem per mantenir viu l'esperit de les vacances, però l'aigua és «gelíssima», que diu la petita, abans de sortir tremolant de la piscina. Els nens, amb els quaderns de vacances acabats, esperen amb neguit el dia 15 per tornar a l'escola. Jo no sé si m'hi acostumaré, a tornar a l'escola. Hem de fer les maletes i, després de tres mesos, tornar al pis de seixanta metres quadrats, sense jardí, amb un balconet minso, amb un estudi atapeït..., esperant els divendres per fugir-ne.

Tenia una pila immensa de llibres per llegir, i n'he llegit uns quants. Mai no llegim tots els llibres que voldríem; mai no llegirem tots els llibres que volem llegir. Sense sortir de casa, però, he tornat a la muntanya de l'ànima, a la muntanya màgica i a la muntanya d'ametistes; he deixat un llibre a la pàgina deu −hi ha editors que no tenen vergonya−; he viatjat per Irlanda, la Xina, Alaska, el Japó, els Pirineus, Itàlia, Àfrica, Euskadi, l'Empordanet..., per Mallorca, per Vigo i per Damasc, pel País Valencià, per una Barcelona que no existeix, per Rússia i per París, moltes vegades per París; per la perifèria de la perifèria, pel cel i al voltant d'una cambra; he viscut experiències inoblidables: guerres, exilis, clandestinitats...; he viscut vides miserables, vides exemplars, vides portentoses, vides grises, vides que val la pena de viure i de llegir; m'he divertit i m'he emocionat; he estat una dona, un jove, un vell i un infant; he estat tuberculós, boig, prenyada, borratxo, savi...; m’ha fet mal el queixal, m'he enamorat; he llegit llibres en cinc llengües; m'he banyat en aigües cristal·lines i en rius contaminats; he demanat almoina; he crescut; m'he indignat; he llegit llibres que parlen de llibres, llibres que parlen d'escriptors, llibres que parlen del futur dels llibres, llibres sobre el llenguatge, llibres memorables i llibres que és millor oblidar, llibres i més llibres. I ara l'estiu s'acaba i deixaré els llibres, tots els llibres, a casa, i la setmana vinent tornaré als llibres de casa, als llibres de la tardor...

Com diu un amic d'un amic d’un amic que plega, «la literatura és una merda, estem emmerdats fins a les celles», i com va dir Bolaño −Roberto, no l'altre−, «la literatura, como diría una folclórica andaluza, es un peligro»...

Salut, Subal!

Ars dramatica

2008-09-05T00:20:00.001+02:00

La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Marc Granell

Per què...

2008-09-03T00:05:00.002+02:00

−¿Por qué tengo que estudiar irlandés?
−Es importante saber irlandés, Jack.
−¿Por qué?
−Porque es el idioma de nuestro país.
−Lo odio.
−Es nuestra lengua materna.
−Nadie lo habla.
−Algunos sí.

Sólo una palabra tuya, Niall Williams.

Quadern del pla de la Margarida IV

2008-09-02T00:15:00.003+02:00

4 d'agost.− El Port. Deixant enrere Gandesa, la carretera entre vinyes, oliveres i ametllers verdíssims baixa cap a Bot i Horta de Sant Joan i Arnes i Vall-de-roures. El paisatge, aquest agost, amb les pluges tardanes, és magnífic. Em sembla un fragment de Grècia, del Peloponès, posat a casa. És la sort de viure en un país de països, en un país de contrastos, en un país petit i alhora gran –fa tres hores i mitja encara no que érem al peu de les Agudes. Coneixia el Port per la banda de Morella; coneixia el Port per la banda d’Aragó, però no coneixia la part administrativament catalana del Port: tot un descobriment. Els ulls, fascinats, es perden per les feixes en què vinya, oliveres i ametllers intenten ordenar el desordre natural de les coses; com si la línia recta fos la marca humana que governa –que pretén governar— la natura. El paisatge és la mirada, l’aprehensió de volums, línies i colors. Entre el cel i la terra, al Port, els angles, les arestes de les muntanyes són el marc d’un quadre impressionant, sense corbes; no m’estranya que justament aquí Picasso “descobrís” el cubisme.

A la tarda, a Vall-de-roures, després de la visita obligada al castell i als carrerons del barri antic, aparco els nens una estona amb l’excusa d’un gelat, travesso el pont de pedra i busco la llibreria Serret. Hi remeno llibres i hi parlo una estona amb l’Octavi: del Matarranya, de la Franja, de l’Ebre, de literatura, de blogs. Em recomana uns quants llibres. El llibre El riu que parla es presenta diumenge i em diu que fins dissabte no arribarà de la impremta. Em sap greu no poder-hi ser, ni dissabte, per comprar el llibre –l’hauré de demanar, doncs–, ni diumenge, a la tercera trobada d’escriptors ebrencs, a Fondespala. L’Octavi em regala una estona de conversa..., interrompuda constantment per la clientela de la llibreria. Mentre vaig a recollir la família penso que potser els països catalans són això també, una conversa agradable, una conversa agradable interrompuda...