La llibertat i la llibertat
Després de sopar llegeixo amb calma el pregó de la Mercè que aquest any l'ajuntament de Barcelona ha encarregat a Joan Margarit, a un poeta, al Poeta. Sí, el Poeta, amb majúscules, perquè en aquest país tendim a l’antonomàsia: tenim l’Escriptor —i l’Escriptoret i l’Escriptoreta—, el Crític —i Comissari—, l'Editor i l'Editorial, i l’Etern Candidat a Premi Nobel de Literatura —per cert, diu que diuen que el d’aquest any pot ser per a un barceloní; per a l’Escritor potser?—; també el Mestre, la Norma i el Diccionari, i el Diari, l’Equip, el Temple, el Partit —bé, la Coalició—, ep, i fins i tot el Cantant.
M’ha agradat trobar-hi “La llibertat”, en el pregó, que és un dels meus poemes preferits de Joan Margarit. La versió que llegeixo, però, no és ben bé la “meva” versió de “La llibertat”. El text que l'ajuntament ha distribuït, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona —ep!, i corregit per xxx!—, a la pàgina 20, diu:
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
La “meva” versió de “La llibertat” és la del llibre Aiguaforts, de l'any 1995, i és una mica diferent.
Per exemple, els versos 6, 7 i 8 de la versió del 2010 són només dos, el 6 i el 7, en la versió de 1995, i diuen:
"Són les places de toros amb cadiresI els versos 18 i 19 són el 17 i el 18 de 1995, que diuen:
damunt la sorra en temps d’eleccions."
"Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil."
El canvi més significatiu, però, és en els versos 12 i 13. Són l'11 i el 12 de 1995, que diuen, que deien, que són els que finalment Joan Margarit va dir —minut 29— en el Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona:
Sí: la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general, i no pas els infants jugant al fossat del castell de Montjuïc. Em sembla que és un canvi significatiu.
És la llibertat: la llibertat del Poeta de revisar la seva obra, la llibertat de poder canviar un parell de versos, la llibertat de fer veure al Poeta que determinats missatges potser són inconvenients, la llibertat de demanar sisplau al Poeta que canviï uns versos, la llibertat de fer córrer la versió oficial que interessa, la llibertat de preferir parlar del castell de Montjuïc i no de la vaga general, la llibertat de fer el ridícul, la llibertat del Poeta de dir el que vulgui, la llibertat de parlar, la llibertat de fer vaga, la llibertat de votar, la llibertat de menysprear la llibertat, la llibertat d'enviar-los a fer punyetes, la llibertat de callar; la llibertat, en fi.
La polèmica política, però, no és la "petita" modificació d’aquests dos versos; la polèmica és que el Poeta també va demanar la independència. Ai, la llibertat...
Vicent Andrés Estellés
Dic les paraules
òbviament inútils;
ordene túmuls
de vella pols efímera;
consagre la desfeta.
Vicent Andrés Estellés
[Em sembla, però, que el millor homenatge seria una edició completa i crítica...]
Màrius Torres
M'afegeixo —tard, molt tard— a l’homenatge a Màrius Torres, tot i que a mi la seva poesia sempre m'ha semblat, i ja em perdonareu, una mica carrinclona: massa àngels, massa ànimes, massa majúscules, massa prosopopeia... Però les obres literàries són producte de l'època i les circumstàncies, i el cànon, ai, és el cànon.
Més que l'obra —important en el seu context, sens dubte, i que probablement he llegit poc i malament—, doncs, voldria destacar l'home que Màrius Torres devia ser, l'home que suposo que volgudament “desapareix” en el poeta, que sembla que ha de ser un ésser “superior”, l'home que hem de buscar en allò que podríem anomenar els marges de la literatura.
Per exemple, en el que va escriure en una carta a Mercè Figueras, el 29 de desembre de 1936, Joan Sales:
Més que l'obra —important en el seu context, sens dubte, i que probablement he llegit poc i malament—, doncs, voldria destacar l'home que Màrius Torres devia ser, l'home que suposo que volgudament “desapareix” en el poeta, que sembla que ha de ser un ésser “superior”, l'home que hem de buscar en allò que podríem anomenar els marges de la literatura.
Per exemple, en el que va escriure en una carta a Mercè Figueras, el 29 de desembre de 1936, Joan Sales:
“Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l'il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura't que l'únic que em sap dir és “que em foti”. Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)