Concert

Finalment m'he comprat l'entrada per al concert:

M'ha costat 27 euros, que deunidó, però per un concert l'any que vaig alabatsiadeu...

Penjo una cançó de YT —que serà la cançó d'aquesta setmana i de la vinent—, que m'agrada moltíssim, i la lletra —no oficial— que gentilment em va fer arribar una «amiga».
La rade

Je nous vois tous assis devant
Mais le front baissé et les épaules en dedans
Avec dans les yeux toutes les larmes d’avant
Et ça crève et ça crève d’ennui devant
Je nous vois tout transis dedans
Et le froid qui s’échappe et qu’on sent devant
Immobiles comme au lit, dormant
Et la vie qui s’éteint doucement.

Je nous rêve tous debout devant
Descendant dans la ville, marchant
Tu le prends, tu le vois dedans
Dans le cœur, la colère des gens
Là debout et la rade devant
Là devant, le vent d’ouest entrant
Tu le prends, tu le vois maintenant
Dans le cœur, la colère des gens.

Là debout et la mer devant
Là devant et la vague venant
Tu le prends, tu le cries dedans
Dans le corps, la révolte des gens.

Là debout et la mer devant
Là devant et la vague venant
Tu le prends, tu le cries dedans
Dans le corps, la révolte des gens.

Radiografia del fenomen blog

Una ressenya de Toni de la Torre a l'Avui

Els blocs
, Enric Bruguera, Editorial UOC. Barcelona, 2007

Internet ja no és una col·lecció de pàgines web planes en què l'usuari l'únic que pot fer és observar i fer clic en un parell de links. El ciberespai ha deixat de ser una galeria de fitxes sòlides però opaques per convertir-se en un indret profund que permet no només trobar respostes, sinó també formular preguntes. El llenguatge d'Internet ha aconseguit reinventar-se afegint a la interacció una nova capacitat: la participació.

El web 2.0, que és el nom que rep aquesta nova forma d'escriure a Internet, oblida el gran autor per centrar-se en els lectors. La xarxa utilitza el seu llenguatge per convertir els seus usuaris en la font d'informació. El coneixement ja no és en el text, si no en els ulls dels que el llegeixen. Només des d'aquesta perspectiva es pot entendre l'èxit devastador de YouTube o el fenomen dels blogs -també coneguts com blocs o bitàcoles.

En tres anys el seu nombre s'ha multiplicat per cent i actualment es poden trobar 50 milions de blogs a tot el món, en els quals s'escriuen 67.000 missatges cada hora. Els dietaris personals exemplifiquen el nou esperit d'Internet, on qualsevol es pot convertir en emissor d'informació. Els blogs permeten que un usuari sense coneixements informàtics específics publiqui el que vulgui amb una audiència universal (tothom que tingui una connexió a Internet) i sense cap supervisor que en restringeixi els continguts.

És per això que el blog és un mitjà que està associat a la credibilitat, perquè es tracta d'una comunicació d'usuari a usuari, d'un intercanvi d'opinions. I és per aquest mateix motiu que els lectors cada vegada donen més credibilitat als missatges que poden trobar en un blog que a les notícies dels diaris o altres mitjans de comunicació tradicionals (als quals atribueixen una intenció, la mà fosca del poder i els interessos econòmics).

El periodista Enric Bruguera analitza en aquest petit manual editat per la Universitat Oberta de Catalunya els orígens d'aquest fenomen amb una voluntat divulgativa, però plantejant reflexions que també sorprendran els més avesats al món del ciberespai. Preguntes bàsiques com ara què és un blog, qui els escriu i com es fan són resoltes amb un llenguatge directe i concret, fent servir fotografies, requadres i esquemes que fan del llibre un manual accessible a tots els lectors.

Alhora que ens introdueix en el món dels blogs i el seu impacte social, Bruguera despulla un per un tots els elements que en formen part, com ara els post, el blogroll i les categories. Dedica una part molt important del manual a explicar-nos com es gestionen els blogs i a donar pistes al lector per començar el seu.

La sindicació de continguts i l'existència de l'anomenada blogosfera (la comunitat que engloba els autors de blogs d'arreu del món) és el darrer tema. Bruguera no només radiografia el sistema social que organitza els autors de blogs, també ens ofereix pistes per aconseguir que el nostre blog tingui una bona visibilitat i rebi moltes visites. D'aquesta manera uneix la profunditat de l'assaig amb el pragmatisme del manual en un volum imprescindible.

La cançó de la setmana

Treehouse song

Our address was in the sky
Just a roof of woven reeds
You and I
On the highest front
Of a very tall tree

Months and months we'd stay up high
Because all the climbing takes such time
And we'd live on the blooms carried in by the breeze

Every night I promise you
We'd go down to see the friends we once knew
But every night I'd make an excuse

And I never came down from the roof
I awoke and you had flown
Just an impression of you next to me
And the terrible sound of the clapping of leaves

Every night I promise you
We'd go down to see the friends we once knew
But every night i'd make an excuse
And I never came down from the roof.


En contra dels blogs...

«Efectivament; ja no podem més. Després d’uns mesos de vacances merescudes hem decidit tornar perquè no suportem els blocs. Quin conjunt de tonteries, egos, obvietats i problemes de socialització posats per escrit! Quines ganes d’escriure el que no importa a ningú! Si alguna cosa ha posat de manifest la blogosfera és el fracàs del sistema educatiu al nostre país. Tercera hora, diuen. Vintena, diem nosaltres! A llegir collons, que com diu en Rubianes s’ha d’anar més enllà del “Vicenç Vives” que surt a la tapa!...»
Continua...

La tria

«Els meus compatriotes (aquest mot mateix em sona ben estrany) encara no s'han adonat de qui sóc, no s'han adonat que els vinc de fora. Fins i tot quan em reconeixen alguna virtut o algun mèrit, voldrien que aquests fossin com els seus, tallats a la mateixa mida, amb el mateix patró. No s'han adonat de l'única cosa que haurien hagut d'adonar-se, l'única que per a mi té un significat precís: que de les tres opcions que durant la meva adolescència se m'oferien, de les tres a les quals aspirava conjuntament, si he optat o donat la preferència a la de ser un escriptor català, eliminant gairebé del tot les altres dues possibilitats —la de ser un escriptor castellà i la de ser un escriptor francès—, ha estat perquè la primera significava posar-se al costat del més feble.»

Barcelona, 31 de març de 1985

Josep Palau i Fabre


Les galetes

Aviat farà tres anys que m'entretinc amb aquesta (i amb una de prehistòrica, definitivament eliminada de l'oceà internètic) ciberjoguina presumptament literària. Una de les gràcies que hi trobo és la xarxa espontània que, post a post, citació a citació, s'estableix amb altres bloguers i blogueres, «ciberjugadors» també, de fortuna diversa. I amb el temps, la xarxa, lentament, ha esdevingut una teranyina, una teranyina de complicitats, una teranyina d'afinitats, una teranyina apegalosa i addictiva; una teranyina, en fi, que m'ha posat en contacte amb gent que no coneixia, amb gent que no conec, amb gent amb qui comparteixo alguna cosa, o una part d'alguna cosa que no sé què és, una realitat, potser, feta de bits que fan imatges i paraules, de paraules que fan frases, de frases que fan textos, de textos que transmeten idees, que emocionen, que commouen, que fan patir, que ensenyen, que descobreixen llibres, cançons, iniciatives, plats, persones..., alguna cosa que ultrapassa les fronteres del jo i és un nosaltres, un nosaltres que com tots els nosaltres és indefinible, multiforme, divers, proteic, estrany i lliure; un nosaltres fet de persones que, d'alguna manera, sense que pertanyin al que considero el meu món —el meu petitíssim món—, formen part del meu univers particular...

I en aquest univers particular hi ha un bloguer asturià sorprès perquè algú s'interessi per la literatura asturiana.

I una bloguera francesa que va trobar en aquest blog una cançó que diu que li ha canviat la vida.

I una poetessa espanyola..., que aquí ha descobert la poesia catalana!

I patums de la cultura catalana, gent amb càrrecs i influències...

I un parell de redactores de Vilaweb...

I hi ha la Tina, el Llibreter, en Subal, el pobre Fryslân, la Lola —tot bé?—, la Flaneuse, el raier, el Toni Ibàñez, en Litoschka, la Katrin, l'Èlsinor...

I hi ha la —llarga, llarguíssima— llista de subscripcions del Google Reader o el Sage...

I hi ha també un grapat de lectors i lectores que esperen amb ànsia cada post nou...

I hi ha també la deliciosa Violette; la llépola Violette, fan de Yann Tiersen; l'adorable Violette que, com a resposta a la resposta a un comentari, s'ha tancat a la cuina i m'ha fet —ens ha fet— unes galetes boníssimes, unes galetes que m'han fotut enlaire el post —genial— que tenia pensat de penjar avui...

L'hora del lector

Emilio Manzano tornarà a fer de Pivot i presentarà un programa «de llibres» al 33: L'hora del lector —que és un nom ben poc original, certament...

Martin Larralde

La cançó d'aquesta setmana és la versió que Ruper Ordorika va fer fa uns quants anys del poema «Martin Larralde», de Joseba Sarrionandia.

La lletra diu:
Larre berdeak, etxe zuri teila gorriak,
jendarme auto bat
bidean bildots artean pasatzen.
Etxe elizetan otoitzak,
betiko otoitzak neguko keearen antzera
lehun igotzen.
Martin Larralde ez da sekula itzuli,
baina itzuli balitz
(arantzak barrurantza itzuliak lituzkeen sagarroia bezala)...
Itzuli izan balitz, zer? Gaur igandea da,
larre berdeak,
etxe zuri teila gorriak, jendarme autoa bidan
Bayonne 17 panopetik.
Jendea familia erretratuetan bezala
larritasuneraino
perfumaturiko arima erakutsiz doa mezara.
Inork ere ez du
(dena ohitura, dena errua, dena barkamena)
oroimenaren
korapiloa deslotzen. Inork ere ez du
koblakaririk behar...

Martin Larralde honelako egun batez hil zen
galeretan,
begiak zabalik etzanda, agian, zerua,
itsaso ziki bat dela esanez.

Que, més o menys, vol dir:
Els camps verds, les cases blanques de teules roges,
un cotxe dels gendarmes
passa per la carretera entre un ramat d'ovelles.
A les cases i a l’església, els resos,
el resos de sempre, s’enlairen,
com el fum a l’hivern.
Martin Larralde no va tornar mai,
però si hagués tornat...
(com un eriçó amb les punxes al revés...)
Què, si hagués tornat? Avui és diumenge,
els camps verds, les cases blanques de teules roges,
el cotxe dels gendarmes per la carretera,
Baiona 17, en el rètol.
La gent, preparada com per a un retrat de família,
perfumada fins a l’embafament,
va a missa. Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no desfà el nus de la memòria.
Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no necessita un joglar...

Martin Larralde va morir un dia com avui
en una presó,
ajagut amb els ulls oberts, potser,
dient que el cel era un mar brut.

Víctor Sunyol, que potser la va sentir en el mateix concert que jo, en va fer un poema.
El disset de setembre de 1999 Joseba Sarrionaindia parla de Martin Larralde en boca de Ruper Ordorika*

per sempre el relleu
per sempre les ombres

(ni pols
ni neu
ni temps)

des del vell nus de la memòria
picapedrer
d’aquesta mar tan bruta

(costum
culpa
perdó)

i què si ara tornés?


com poder no viure?
com poder sense?

(des de
mentre
també)

i quina deu ser la propera pregunta?

(més enllà de la pols
de la culpa
també)

cap veu no s’oblida
ni retorn al lloc primer
només ressons —el temps, la pols, les coses—

1999-2002

*En un concert de Ruper Ordorika. Les veus de l'exili, l'oblit. La llàgrima.

En fi, tot és costum, tot és culpa, tot és perdó...

Per què...

«Per què no bandegem l’autocomplença, que és la bandera dels estúpids, i provem de mirar amb la passió del primer dia el que ens envolta tant a tocar? Toquem-ho, doncs. Mirem-nos endins. Parem-nos a pensar quines coses estem fent malament i rectifiquem-les: per exemple, l’orgull, bo per a certes situacions d’inferioritat i extrems dramàtics però dolent per desenvolupar-se i millorar. Per exemple, la suficiència i un inconfessat sentiment de superioritat. I per exemple, també, el tema nacional: la llengua, sempre més pendents de com diem les coses que del que diem.»

Txema Martínez, Les cendres