Technorati Tags: bach, glenn gould
Metàfores
Perquè els murs que fan de parets del lloc on treballo no em caiguin al damunt, a l'hora de dinar me'n vaig a passejar, i menjotejo a peu dret, sol, amb un llibre, i després continuo passejant, i per fer el cafè em fico en un bar d’on surt una música tristíssima, i una noia trista em fa un cafè tristíssim, i llegeixo: «...escondámonos en una metáfora. Cuando venga el dolor, cuando se afile en contra de nosotros y tapie las ventanas, cuando la ofensa venga y venga la desdicha, entonces, en postura fetal, acurrucados, tibios, escondámonos en una metáfora...»*, i au!..., torna a la feina...
*Belén Gopegui, La escala de los mapas.
*Belén Gopegui, La escala de los mapas.
Un saló...
...tancat. Moltes gràcies. Ara ja no perdrem el temps mirant la tele; ara perdrem el temps llegint...
[Més...]
[Més...]
L'efecte Saló
Gràcies al Llibreter, al Súper Subal, a Tirant al cap, i a molts altres bloguers; gràcies especialment a Vilaweb, i gràcies a unes quantes desenes de missatges electrònics de protesta, finalment la «cosa» ha quedat una mica més arregladeta.
Ha nascut el BlogPower!
Aquí podeu veure el resultat de l'«efecte Saló» en les visites a aquest blog:
Technorati Tags: llibreter, subal, tirant al cap, entrellum, vilaweb, saló del llibre, blogpower
Escriure com a deure moral
Sembla que Jonathan Littell s’ha afegit a última hora a l’homenatge a Anna Politkòvskaia que ha organitzat el Pen Català amb motiu del Saló del Llibre.
Divendres 24 de novembre, a les 19.00.
«Escriure com a deure moral»
Actes d’homenatge a Anna Politkòvskaia
Hi participen:
Wole Soyinka, Carles Torner, Vicent Partal, Chenjerai Hove, Llibert Ferri i Ali Lmrabet
[i Jonathan Littell?]
«Escriure com a deure moral»
Actes d’homenatge a Anna Politkòvskaia
Hi participen:
Wole Soyinka, Carles Torner, Vicent Partal, Chenjerai Hove, Llibert Ferri i Ali Lmrabet
[i Jonathan Littell?]
Saló del Llibre (2)
L'altre dia vaig penjar una críptica protesta sobre l'absència de blogs literaris en català al web del Saló del Llibre de Barcelona. El Llibreter, en Subal i Tirant al cap també n'han parlat.
A més, alguns lectors d'aquest blog m'han fet saber que han enviat correus electrònics de protesta als «responsables» del nyap.
L'E., per exemple, que em fa arribar una còpia del seu missatge:
«Benvolguts,I de la resposta que ha rebut —que no copio per pietat.»M'agradaria saber qui ha estat l'autor/a de la pàgina dels vostres blogs recomanats. Voldria felicitar-lo per la seva ignorància sobre l'existència de diversos blocs en català, d'una gran qualitat tots ells, que cada dia ens aporten noves propostes editorials i literàries molt interessants.
»Rectificar és de savis.
»E.»
En fi, que sembla que els «savis» volen esmenar l'«error»...
El silenci
«Aujourd'hui le silence effraie, il terrorise, il indispose les humains qui, pour conjurer l'angoisse, déversent des flots de paroles inutiles et saturent le réel avec un parasitage perpétuel formulé en volapük.»
Michel Onfray, Esthétique du pôle Nord.
Ségolène Royal i l’efecte blog
Le Monde, 18.11.06
Les blogs chahutent le discours politique
Les blogs chahutent le discours politique
«Qui a tourné la vidéo de Ségolène Royal évoquant les 35 heures dans l'enseignement public ? Qui l'a mise en ligne ? Et qui en a assuré la promotion ? Ces questions ont agité l'univers politique et médiatique et provoqué des réactions en chaîne sur la blogosphère.»Vendredi 17 novembre, neuf jours après la mise en ligne de la séquence sur le site d'échange de vidéos Dailymotion, elle avait été vue par 866 000 internautes. En tapant les mots-clés "Ségolène" et "profs" dans l'outil de recherche de Google, on constate que 428 blogs font référence à ces images, qui ont provoqué des centaines de commentaires d'internautes.»La propagation virale a joué à plein. Après sa mise à disposition sur le site communautaire, les principaux blogs politiques ont relayé l'information, en particulier le blog de Nicolas Voisin. Le jeudi 9 novembre au matin, le lendemain de sa publication, la séquence n'avait encore été vue que par 700 spectateurs. Le Monde.fr a fait état de son existence le 9 novembre en fin de journée. Vingt-quatre heures plus tard, quelque 100 000 personnes en avaient pris connaissance. Sur le site du Monde.fr, le trafic a été multiplié par deux sur la séquence "Présidentielle 2007" entre le jeudi et le vendredi, et est resté à "des niveaux très élevés" durant tout le week-end, précise Alexis Delcambre, rédacteur en chef du site.»Sa publication sur le Monde.fr a agi comme une caisse de résonance. La vidéo s'est retrouvée dès vendredi soir sur les chaînes de télévision, on a entendu la bande-son sur les ondes des radios. "C'est un parcours intéressant qui montre comment on peut légitimer une information", estime Nicolas Vanbremeersch, auteur du blog politique Versac.net, l'un des plus visités de la blogosphère.»Cette vidéo a agi comme un révélateur. "Les candidats ne peuvent plus ignorer le phénomène et sont obligés de réagir, car cela ne fait que commencer, juge Nicolas Vanbremeersch. L'analyse de la diffusion virale montre clairement que ce ne sont pas les états majors politiques qui sont spécialement actifs. Mais ce sont avant tout les militants qui sont entreprenants pour faire circuler les informations".»Pour Loïc Le Meur, dont le blog est numéro un en audience en France - et qui a affiché clairement son soutien à Nicolas Sarkozy -, cet épisode est en tout cas révélateur. Il marque pour lui "la fin du "off"". L'émergence des blogs dans le débat public place, selon lui, les hommes politiques face à des "changements majeurs", qu'il détaille en dix points sur son blog. "N'importe qui peut enregistrer les hommes politiques à tout moment", note-t-il en substance. Avec un téléphone ou un appareil photo capable de faire des vidéos dans la poche de chaque Français, chacun est en effet susceptible de publier sur le Web une vidéo d'un politique. "Tout ce qui est dit est archivé, ajoute encore le blogueur, le Web étant beaucoup plus permanent que les grands médias". Ce qui est dit est dit, et reste disponible à tout instant, indexé par les moteurs de recherche.»La diffusion virale est ce qui bouleverse le plus les pratiques dans le débat public. "Les vidéos amateurs peuvent désormais atteindre des audiences de centaines de milliers et bientôt de millions de Français", estime M. Le Meur.»"Les blogs personnels ont beaucoup plus d'impact que les sites officiels des partis politiques", note encore M. Le Meur. Du coup, "l'argent et l'action publics sont sous surveillance citoyenne, avec des millions de Français capables de diffuser ce qu'ils voient". Le début d'une véritable transparence politique ?»
Jonathan Littell: l'Entrevista
Després de molts premis i molts articles, Jonathan Littell ha parlat...
També és interessant el que diu Pierre Assouline.
Ah, i com diu el proverbi japonès, si teniu pressa, feu marrada...
També és interessant el que diu Pierre Assouline.
Ah, i com diu el proverbi japonès, si teniu pressa, feu marrada...
Madame se meurt...
A «Els déus abandonen el lloc», dins del llibre col·lectiu La rectificació, Antoni Puigverd escriu:
«En la cultura en llengua catalana no existeix una base sòlida de lectors habituals, sinó, a tot estirar, lectors puntuals; les editorials estan subvencionades, i sort en tenen moltes de la fortalesa de la seva producció en llengua castellana!; els diaris i revistes estrictament en llengua catalana no aconsegueixen formar una xarxa de filtratge literari, ni afavorir el debat, ni fomentar la circulació dels llibres. Instal·lada en els diaris escrits en castellà o català, la crítica predica, sense base lectora, en el desert; i té tendència a adoptar, consegüentment, posicions messiàniques. Les facultats de lletres, finalment, dominades per l'endogàmia, es desentenen del present i abracen el passat. Si els únics professionals que poden viure raonablement de la literatura són els professors universitaris (la major part dels quals, seguint l'escola historicista, exploren el passat a la recerca no pas de llibres de qualitat, sinó de noms per demostrar que el fil de la història cultural catalana no s'ha esgotat mai, és a dir, per contribuir no pas al cultiu de la literatura, sinó de la filologia ideològica), si els únics que viuen decentment de la literatura catalana són aquests professionals, no és cap exageració afirmar que la literatura catalana és en fase necròfila.»
«Madame se meurt...», sí, potser sí, però és una mort lenta, lentíssima...
Bonells (2)
Gràcies, Toni. Gràcies, Subal.
L'entrevista sencera, aquí.
«En mi casa mi padre solo hablaba catalán y mi madre solo castellano. Yo nunca estudié catalán y no sé escribirlo bien porque nunca me ha interesado aprender a escribir en catalán. Además desde que se murió mi padre en 1997 ya no tengo a nadie con quien hablarlo, nunca tuve amigos en Barcelona y ahora aún menos, por lo que lo hablo cada vez peor. Pero muy a menudo me viene en la conversación una palabra en catalán porque dice mejor lo que quiero decir. Lo dice para mí, no para los demás que me miran como a un bicho raro. Entonces la traduzco y todo vuelve a su cauce. O eso creo. Quizá estas interferencias lingüísticas sean debidas a que continúo hablando catalán con mi padre, pero en privado. No me parece que sea una mala cosa. Ni buena. Es así. Además, de forma irracional y quizá absurda, estas decisiones son siempre irracionales y absurdas, he decidido no hablar catalán con nadie más que con mi padre, por lo que hoy cuando entro en una tienda en Cataluña pido las cosas en castellano. En cuanto al castellano lo hablo cada día en casa porque mi mujer es argentina, sus dos hijos también y el nuestro, de cuatro años, apechuga con lo que se le dé porque para eso es el mas pequeño y ya impone su voluntad en todo lo demás. En cuanto al francés es el idioma del lugar donde vivo y trabajo desde 1970. Apañado iría si no lo hablara ni lo escribiera.
»No tengo un sentimiento nacional arraigado. Nunca lo tuve. Ni catalán, ni español, ni francés. Como a Marsé, los nacionalismos me repugnan y los nacionalistas, comenzando por los españolistas, también. Me gusta sentirme extranjero, porque ya en Barcelona en los años 50 y 60 me sentía extranjero. La razón es muy sencilla: mi casa no era mi casa, mi barrio no era mi barrio, mi ciudad no era mi ciudad, mi país no era mi país. Por qué lo sería ahora? Me explico: como mi padre era chofer de unos alemanes de Sarriá/Bonanova, vivía en una casita, la de los sirvientes, adosada a la montaña en el interior de una finca inmensa (torre se decía entonces y quizá también ahora) donde yo tenía prohibido corretear a mis anchas, porque los dueños alemanes me lo habían prohibido, y que sólo me pertenecía cuando ellos se iban de veraneo; luego, vivía en un barrio de ricos y de algunos intelectuales pijos de buena familia que se las daban de progres, frecuentaban Bocaccio, iban a La Salle o a los Jesuitas y hoy puede que dirijan alguna que otra editorial con solera, sin ser yo rico ni pijo ni progre ; para más inri, vivía en una ciudad a la que casi nunca iba (en aquella época se decia «voy a Barcelona» para decir que se iba al centro), que podía contemplar desde el balcón de mi casa con el mar al fondo, como un dominio lejano e inaccesible e inalcanzable, pero que solo conocí bien cuando me fui a París, porque de cuando en cuando volvía con algún amigo o amiga y me pedían que se la hiciera visitar; y por último, vivía en un doble país de mierda, tanto Cataluña como España, tanto monta monta tanto, con el que nunca me sentí identificado, antes bien, solo tenía una idea en mente desde que tuve uso de razón : IRME. Francés tampoco me siento, por más que ya hace 35 años que vivo en Francia, pero eso sí, es un país al que le tengo apego porque me lo ha dado todo, mientras que España y/o Cataluña no me ha dado nada… salvo ganas de morirme.»
L'entrevista sencera, aquí.
Sensibilitat...
«Els catalans són molt sensibles a tot el que és excremencial (sic)...»Jordi Bonells, Déu no surt a la foto —que és una bona novel·la, però a mi em va agradar molt i molt Esperando a Beckett.
Blocs (sic) literaris per a tots els gustos
Avui, el diari El Punt publica un article molt interessant de Valèria Gaillard sobre els blogs.
En copio una part:
En copio una part:
«Paral·lelament a la proliferació de blocs de política, els dedicats a la literatura també es multipliquen i connecten els lectors d'arreu del món ja sigui per afinitat de gustos literaris o per interès pels mateixos autors, tal com passa amb Carner a Carneriana, de Jaume Subirana. En els blocs, els internautes hi poden penjar –si volen de forma anònima– els seus comentaris en un diàleg interminable. Entre les blocs literaris més visitats hi ha El Llibreter, guardonada amb el premi Lletra; Llegit, Món de Llibres, llunÀtic, Tinta Xinesa, Totxanes, Totxons i Maons, de Joan Josep Isern, La segona perifèria, L'efecte Jauss; Tirant el Cap, de l'editor de Bromera J.C. Girbés i Oi?, del també editor Oriol Izquierdo. Un dels blocs pioners és Saragatona, portat per Carles Bellver, que també té l'hiperbloc www.carlesbellver.com. D'altra banda, Internet permet donar a conèixer nous valors de la literatura, ja que els és més fàcil penjar els textos a la xarxa que trobar un editor. És el cas de la traductora Tina Vallès, que des del desembre del 2003 porta el bloc L'Aeroplà del Raval. Vallès ha passat de la ciberliteratura al paper amb Labreu Edicions, que li ha publicat un recopilatori dels articles penjats del 2003 al 2005. "Fa temps que escric i el bloc m'ha servit de plataforma per difondre els meus textos; no crec que es tracti d'un nou gènere literari, simplement és un nou suport", comenta.»
En defensa de l'adjectiu
«A menudo nos repiten que debemos suprimir los adjetivos. Un buen estilo —oímos decir— puede prescindir perfectamente del adjetivo; le basta el arco sólido del sustantivo y la flecha ubicua del verbo. Y, sin embargo, el mundo sin adjetivos es triste como el quirófano en el día de domingo. Una luz azulina se filtra a través de las ventanas frías, zumban en voz baja los mustios tubos fluorescentes.»El sustantivo y el verbo son suficientes para los soldados y los dirigentes de los países totalitarios. Porque el adjetivo es el garante indeleble de la individualidad de los objetos y las personas...»El adjetivo es para la lengua lo que el color para las artes plásticas...»El ejército limita la cantidad de adjetivos. Sólo el adjetivo "uniforme" parece complacer sus ojos sin color...»¡Viva el adjetivo! Pequeño o grande, olvidado o actual. ¡Te necesitamos, oh adjetivo maltratado por los puristas...!
»La ética no sobreviviría ni un solo día sin adjetivos...»Y, si no fuera por los adjetivos, tampoco habría recuerdos. La memoria está construida con adjetivos...»
Adam Zagajewski, Dos ciudades; Acantilado, 2006.
(Jo vull un govern d'ESQUERRES. I sembla que Iniciativa, Esquerra i els socialistes també...)
Technorati Tags: adjectiu, adjetivo, zagajewski, dos ciudades, acantilado, esquerres
Anar-hi
Anari a Barcelona; un concert per anar-hi, per anar-hi...
«ateak sartzeko ala irteteko dira?, esadazu
maite duguna zergatik suntsitzen musuz musu...»
(Les portes, són per entrar o per sortir?, digues
per què destrossem a petons a qui estimem...)
Una gentilesa de Castpost
(Jo vull un govern d'ESQUERRES!)
1-N
Tots Sants...
Música de rèquiem...
Uns quants cadàvers polítics...
(Jo vull un govern d'ESQUERRES!)
Música de rèquiem...
Uns quants cadàvers polítics...
(Jo vull un govern d'ESQUERRES!)
Astènia tardoral
Massa feina. Una pila de projectes ajornats.
I a casa serpenteja un rastre de mocs; la T., que ja camina...
La densa, monumental, pantanosa, absorbent, espantosa, intoxicant Les Bienveillantes monopolitza totes les meves hores de lleure. Diuen que, a més, ha provocat un terrabastall en la indústria editorial francesa: un autor que gosa guanyar més que l'editor!
De tant en tant, per desintoxicar-me, llegeixo aquesta literatura d'idees que alguns anomenen «assaig». Una companya de feina —gràcies, M.— em recomana La rectificació. El llegeixo amb fruïció. Hauria de ser una lectura obligatòria de tota la classe política catalana, especialment dels 135 nous representants que escollirem demà, dels que sàpiguen llegir, vull dir. I també La cultura del nuevo capitalismo, de Richard Sennett.
Després d’uns quants dies sense passejar-me pel blog, m’adono que un troll qualsevol s'ha colat en els comentaris de l'últim post. Per un moment he dubtat: l’elimino i avall? No; que faci la propaganda que vulgui, no el penso censurar. M'estimo més no donar-li aquesta satisfacció. No vull que tingui arguments per fer el ploricó. Jo NO els penso votar. Anar a votar em feia mandra —una mandra oceànica, que diria aquell. Però m’han convençut. Han aconseguit un —altre— vot en contra, ves.
Per cert, hem viscut la campanya electoral més truculenta i barroera que recordo. I al capdavall, un grapat de tristos candidats somrients que, més que a la il·lusió, mouen a la compassió.
En fi, com va dir el polític finlandès Kirmo Punainen, la política és un circ; hi ha els trapezistes, els malabaristes, els pallassos, els domadors, els il·lusionistes..., i tots —tots— durant les campanyes electorals intenten els numerets més estrambòtics, i de vegades n'hi ha que s'hi trenquen el coll...
L'astènia tardoral, potser, i les obres afecten una colla de blogs que m'agrada llegir —el cançoner, Fryslân, el rai, l'aeroplà, la flaneuse, Rayos y centellas...—, i penso que l'absència de tantes paraules amigues és un buit que omple d'aflicció, com va dir el poeta. Per contrarestar tant de silenci dolorós, un Jaume Subirana prolífic em regala una col·lecció de posts torpedes: directament a la línia de flotació. I també en Subal.
I a casa serpenteja un rastre de mocs; la T., que ja camina...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)