jo ets
tu és
ell sóc
nosaltres són
vosaltres som
ells sou
Ana Istarú
Algún día
Algún día
algún misterioso día húmedo
me volcaré en mí misma para siempre,
y no podrá nadie llamarme
por mi nombre,
porque seré un encierro de paz,
único y eterno.
Algún día húmedo,
con el sello infinito de dos palabras:
no volveré.
Y la vida abierta y dolorosa
bajará rodando por las gradas.
De Poesía escogida, 2002.
Algún día
algún misterioso día húmedo
me volcaré en mí misma para siempre,
y no podrá nadie llamarme
por mi nombre,
porque seré un encierro de paz,
único y eterno.
Algún día húmedo,
con el sello infinito de dos palabras:
no volveré.
Y la vida abierta y dolorosa
bajará rodando por las gradas.
De Poesía escogida, 2002.
Una de freda...
Gràcies a la SGAE, piratejar ja és «legal»; si ens fan pagar un cànon per tot el que copiem, podem piratejar sense remordiments...
(I una de calenta ?)
Qui paga...
La SGAE presenta un informe per rebatre els arguments en contra del cànon del dictamen de la comissió assessora del ministre d’indústria —i, ehem, futur president de Catalunya, amb el permís d'Albert Boadella— sobre el cànon, que ha elaborat un «prestigioso instituto de análisis estratégico», tan prestigiós que aquesta és la seva pàgina web...
Via: Escolar.net
Carlos Marzal
LOS PAÍSES NOCTURNOS
A Manuel A. Benítez Reyes
Hay una geografía de la mente.
Hay paisajes nocturnos, igual que hay territorios
en donde un sol dichoso se eterniza.
Hay países de sombra que regresan
en el maldito tren de largo recorrido
con parada en nosotros.
Hay un desierto de la inteligencia,
y he navegado océanos sin luz
al fondo de unos ojos
que no tenían fondo.
No es una nueva dimensión del mundo.
El primer hombre ya exploró la tierra
en su vastedad negra; le bastó un instante
de auténtico dolor, para haber fatigado
los trenes, los desiertos, las selvas y los ojos.
Estas desordenadas palabras en la niebla
no pretenden servir, ahora ni nunca,
de acta fundacional de ninguna ciudad.
Estas ciudades han sido desde siempre
y viven en el alma,
alzadas en un aire enrarecido,
callejón neblinoso por donde ya anduvimos,
extrarradio feroz al que nos condenaron.
Explorador sin suerte,
viajero del mundo que has perdido
el Sur y el Norte, y el avión de regreso
hacia una patria un poco más amable.
Hermano equivocado que estuviste
el día equivocado
en el equivocado centro de tu vida,
equivocando el modo de escaparte.
Hay una geografía de la mente.
Hay un teatro donde se representa
nuestro viaje hacia nosotros,
desde nosotros mismos.
Y en la escena final del acto último
hay un barco que se hunde en un hielo brumoso,
mientras en los salones
una orquesta fantasma
acomete un vals para los muertos.
Adivina quién fue invitado a los salones,
adivina quién baila la música fantasma,
y adivina quién
se hundió con ese barco.
De Los países nocturnos, 1996.
A Manuel A. Benítez Reyes
Hay una geografía de la mente.
Hay paisajes nocturnos, igual que hay territorios
en donde un sol dichoso se eterniza.
Hay países de sombra que regresan
en el maldito tren de largo recorrido
con parada en nosotros.
Hay un desierto de la inteligencia,
y he navegado océanos sin luz
al fondo de unos ojos
que no tenían fondo.
No es una nueva dimensión del mundo.
El primer hombre ya exploró la tierra
en su vastedad negra; le bastó un instante
de auténtico dolor, para haber fatigado
los trenes, los desiertos, las selvas y los ojos.
Estas desordenadas palabras en la niebla
no pretenden servir, ahora ni nunca,
de acta fundacional de ninguna ciudad.
Estas ciudades han sido desde siempre
y viven en el alma,
alzadas en un aire enrarecido,
callejón neblinoso por donde ya anduvimos,
extrarradio feroz al que nos condenaron.
Explorador sin suerte,
viajero del mundo que has perdido
el Sur y el Norte, y el avión de regreso
hacia una patria un poco más amable.
Hermano equivocado que estuviste
el día equivocado
en el equivocado centro de tu vida,
equivocando el modo de escaparte.
Hay una geografía de la mente.
Hay un teatro donde se representa
nuestro viaje hacia nosotros,
desde nosotros mismos.
Y en la escena final del acto último
hay un barco que se hunde en un hielo brumoso,
mientras en los salones
una orquesta fantasma
acomete un vals para los muertos.
Adivina quién fue invitado a los salones,
adivina quién baila la música fantasma,
y adivina quién
se hundió con ese barco.
De Los países nocturnos, 1996.
È queigut entà que i èra...
Llegeixo en el blog de Marc Belzunces que ja hi ha disponible, en fase de proves, el traductor català-aranés / aranés-català, desenvolupat per la Universitat d'Alacant, en col·laboració amb la UPF.
El provo amb un poema de Miquel Àngel Riera:
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho."»
I el resultat és aquest (els errors més evidents, en vermell):
que tostemp ensopega damb era madeisha pèira
e bescanvia damb altri un pam de cara
decorada de nafres e saber coma arrés
qu'era pèira existís. Es hèti li ensenhen
qu'a fòrça, eth, d'existir
seguirà balhant-s'i la morrada mès bèstia
a cada viatge incorporant naues savieses
entorn ara tecnica dera travelada.
Non desvie eth camin, ans prossegueix e pense:
"E caigut entà que i èra. Encara i èm.
Soleis què aqueth d'aquiu delà qu'està dotat entà hèr-ac."»
No, no és un resultat extraordinari, però cal tenir en compte que només és un traductor en fase de proves...
A més terra, menys peix
Es considera d'esquerres. Sempre que ha anat a votar, ha votat, sense entusiasme, amb molt poques ganes, l’opció que ha considerat menys dolenta. I mai el seu vot no ha servit per a res.
Diumenge hi ha el referèndum de l’Estatut. Creu que hi ha raons per al sí, raons per al no i raons —moltíssimes— per anar-se’n a la platja. Les tres opcions li plantegen problemes ideològics: si vota que sí, votarà el mateix que la dreta; si vota que no, votarà el mateix que la dreta, i si no vota, donarà arguments a la dreta...
Finalment ha decidit que no anirà a la platja i que... anirà a votar.
Ara: la seva papereta no dirà ni que sí que no; la seva papereta reproduirà un poema de Joan Brossa. Aquest:
PLANA DESENFOCADA
Els grans líders acaben arraconantels ideals per governar amb realitatspolítiques i econòmiques que van acompanyadesd'enganys i confusió. Perquèa més terra, menys peix.
S’imagina que el poema comptarà com a vot nul, que li sembla que és una manera educada, elegant, legítima i democràtica d’enviar els del sí, els del no i els de l'abstenció a prendre per la rima.
Té clar que, per primera vegada, ningú no parlarà per ell, ningú no es podrà apropiar el seu vot. No serveix per a res, la poesia... El seu vot no servirà per a res. Com sempre.
A les dotze, quan s'ha acabat la campanya «oficial», ha sortit al carrer amb una pila de cartells i una galleda de cola...
Pietra Montecorvino
La cançó de la setmana: "Comme facette mammeta", del disc Napoli Mediterranea, de Pietra Montecorvino.
Gentilesa de Castpost
Gentilesa de Castpost
Praga en tiempos de Kafka
«La lengua checa soportaba un hormigueo de locuciones alemanas [...], a pesar de las muecas desaprobatorias de los charlatanes puristas, resultará siempre válida la frase del poeta Frantisek Gellner: "A menudo, un buen germanismo es hoy más checo que una frase checa antigua..."»Angelo Maria Ripellino, Praga mágica, citat per Patrizia Runfola, Praga en tiempos de Kafka.
Praga, Patrizia Runfola i lliçons de tenebres
Deixo els grans a música i m'emporto la petita, que dorm, a la llibreria del barri. Tinc una hora per tafanejar, però una hora passa de pressa. Al final, precipitadament, em compro: un parell de revistes, les Cartes de prop, d'Enric Sòria, i Praga en tiempos de Kafka —no sé ben bé per què—, de Patrizia Runfola —potser perquè el nom de l'autora em sona vagament.
Després, esprint fins a dos quarts de deu: escola de música, casa, dutxes, bany, farinetes, sopars, contes, cançons...
A dos quarts de deu, finalment, em puc asseure amb els llibres i les revistes. Josep Piqué pica pedra inútilment a la tele. Em faig cafè. Em poso música: Bévinda, primer, i després, Bruno Coulais. Fullejo les revistes: una pretesa revista «d'excepcions culturals» que sembla el catàleg del Cercle de Lectors, i Quimera, que parla del blog El lamento de Portnoy i de Palau i Fabre.
Els llibres. Llegeixo el pròleg —de compromís— de Javier Cercas i un parell d'articles del llibre de Sòria, però no m'hi puc concentrar. Deixo Sòria al costat del cafè. L'altre llibre —encara no sé per què— em tempta més.
Vaig anar a Praga fa una pila d'anys. Praga ja era Praga —socialista llavors, però—, i jo era..., bé, deixem-ho. I per mi Praga era Kafka i el Golem, però sobretot Kafka. I a Praga vaig buscar com vaig saber, amb totes les guies que vaig poder arreplegar, el fantasma de Kafka, amb l'esperança de trobar el Golem en qualsevol cantonada.
Més tard em va passar la fal·lera de Praga, però sempre he tingut tirada pels autors txecs: Kafka, Meyrink, Neruda, però també Siefert —sobretot—, Holan, Hasek, Habral, i també Kundera i Klima i Kohout... No ho sé: una flaca.
Per això potser el llibre de Patrizia Runfola m'inquieta. Em fa una mica d'angúnia la contraportada: «No se trata de un ensayo sobre el famoso autor praguense, sino de una especie de guía literaria de Praga que se lee como una novela...» Una guia literària de Praga...., escrita per una italiana desconeguda... Desconeguda? Espera't, espera't... Corro a l'estudi. De vegades l'ordre aproximadament alfabètic de la meva biblioteca és una trampa perillosa. Després de remenar una estona, el trobo. Ahahà: Patrizia Runfola, Lezioni di tenebre. És clar! Ara me'n recordo. El vaig llegir no fa gaires anys. Me'l vaig comprar després de llegir a peu dret la prefazione de Claudio Magris en una llibreria de Florència. El fullejo. A la pàgina 51 hi ha un fragment subratllat amb llapis:
«Sento i miei passi risuonare sul selciato sconnesso dai passi di molti secoli, i passi di tutti coloro che prima di me sono fuggiti dalla vita, inciampando su quelle pietre grigie straziate e ferite dal peso di tante esistenze in lotta con quel vento che si avventa sul ponte e trascina nell'onda del suo soffio lo stridore dei gabbiani e con quei suoni laceranti tutte le parole lanciate alla deriva, lungo il fiume, in fondo a quelle acque sprofondate nel ricordo di tante menti e di tanti cuori, di tanti sguardi ormai affossati tra le macerie del tempo; quel tempo che distrugge e conserva nella cui tenebra io vorrei affondare le mani e trarre in salvo tesori...»
Em poso unes lliçons de tenebres: les de Couperin, o les de Charpantier, o les de De Lalande, o les de... Tant és. M'endinso a Praga...
Technorati Tags: praga, runfola, lezioni di tenebre, kafka, golem
Dosar (i desar?) les paraules
Dia de reflexió bloguística a l'Entrellum amb motiu del post 200 -enhorabona!: 200 posts són molts posts. Dos detalls: l'expressió que fa de títol del meu post i la fotografia de la glicina; realment, les bèsties no perden el temps...
Pau Casals
Després del fiasco de les Variacions «Gouldberg» —es veu que els vídeos s'han pogut veure durant unes quantes hores i després ploff!: THIS VIDEO HAS BEEN REMOVED BY THE USER, i apa!—, penjo un fragment de les Suites per a violoncel, en una interpretació de Pau Casals.
Les Variacions "Gouldberg" de 1981
«Vaig escoltar la seva interpretació de les Variacions Goldberg i vaig pensar que amb aquesta interpretació havia cregut haver-se fet immortal i que segurament ho havia aconseguit, vaig pensar, perquè no em puc imaginar que hi hagi hagut mai cap pianista, tret d'ell, que interpretés les Variacions Goldberg com ell, vull dir tan genialment com Glenn [Gould].»
El malaguanyat, Thomas Bernhard; traducció de Joan Fontcuberta.
Technorati Tags: bach, thomas bernhard, glenn gould, goldberg, gouldberg
La deserció de la lectura
He penjat a l'hemeroteca una crítica ferotge de PP [Ponç Puigdevall] a AS [Àlex Susanna]. He rigut moltíssim...
Calella
Cap de setmana a Calella. Un dels mals de la literatura és que no pots anar enlloc sense el record —el llast del record, de vegades— del que n’has llegit. I Calella, esclar, és Pla:
3 de gener 1919 — «Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.»Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l'atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l'ermita de Sant Sebastià. L'ermita és l'essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra; aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia, hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m'enterraran.»
(Per no haver-lo de picar, he copiat aquest text d’aquesta magnífica pàgina, que no sé per quina raó no és aquí.)
Ajuts a la creació...
Una manera intel·ligent de llençar els diners o corretgeta la ning-ning tu no tens subvenció i jo en tinc!
Gilberto Gil
Podeu consultar aquí i aquí el discurs complet de Gilberto Gil en la sessió plenària inaugural de l'IGC (Internet Global Congress).
Technorati Tags: Gilberto Gil, cultura lliure, IGC, hacker
Subscriure's a:
Missatges (Atom)