Flock

Imatge del Flickr Em descarrego i m' instal·lo el Flock. Un nou navegador. És una versió de prova. La gent de Softcatalà l'ha traduït. La cosa promet. Software..., ai, programari «social», en diuen, que no sé ben bé què vol dir. Bé. Tinc problemes amb la gestió de les adreces: no puc —o no sé— importar-les del Firefox. Però és igual. M'agrada. Puc fer posts directament des del navegador... Com aquest. Una prova és una prova és una prova és una prova és una prova...

technorati tags: ,

Lluís Solà

Un poema:

Tot el que has viscut
i que no sabies,
tot el que has perdut
i que ara trobaves
no poden omplir
la teva esperança,
les hores que empenys
darrere dels dies,
la sang que reculls
en unes paraules,
tot el que has sabut
i que ara oblidaves
ho aprens en un mot
a la boca dels altres.

Poesia infantil

Finalment hem pogut passar Nadal i Sant Esteve tots a casa. Dissabte, el pediatre de guàrdia va dir que per Nadal cada ovella al seu corral, i ens va enviar la T. a casa amb un tractament de Ventolin que li hem d'administrar amb un aparell horrible que en diuen Aerochamber. Però, bé, és millor que estar-se en una trista habitació trista d'un hospital de l'ICS.

Aquest any, amb el trasbals, els grans s'han quedat sense llibres per Nadal, i s'han conformat amb les joguines i els pijames que, comprats a corre-cuita, els ha cagat el tió. Els Reis —els de «veritat»— hauran de passar per la llibreria...

Un llibre que van portar els Reis l'any passat i que a casa ha estat un èxit —sí, hi ha llibres infantils que són un fracàs; els nens són els millors crítics de la literatura infantil— és El sol i la pluja, que és editat per l'editorial Barcanova. És un llibre de poemes escrit i il·lustrat per nens i nenes de diverses escoles de Catalunya, i n'hi ha com aquest, que deunidó, escrit per l'Andrea Mas, de l'Escola Garbí, d'Esplugues de Llobregat.

Avui plou

Avui plou
en els vidres entelats
escric un nom de tres lletres
dibuixo un núvol i un cor
i veig com les gotes fredes
esborren a poquet a poc
els secrets de la finestra.

Avui plou
penso que l'aigua neteja
penso que calma la set
dels ocells i de les herbes
però també que angoixa els nens
que van descalços pel món
i no tenen casa seva.


També de poesia —i també molt recomanables— són els llibres de la col·lecció de poesia «Vull llegir!», de l'editorial Cruïlla, que combinen versos dels clàssics —Espriu, Maragall, Marçal, Martí i Pol, Carner, Sagarra..., Comadira, Casasses— en lletra de pal o lligada amb dibuixos dels millors il·lustradors actuals.




I després, per als cibernens i les cibernenes del segle XXI, hi ha els petits poemes de Poesi@.com.

Post d'urgència

Avui em toca a mi dormir a casa. Ho aprofito per fer una rentadora, dutxar-me, sopar —vull dir de debò, no un entrepà i una llauna—, carregar el mòbil, passejar una estona per la xarxa —poques novetats, la veritat—, dormir —espero— i preparar la bossa per al llarg cap de setmana que passarem encara —maleïda febre!— a l'hospital.

Gràcies al blog —com em costa, coi, escriure-ho d'una altra manera!— a lad insane m'assabento que hi ha disc nou d'Anari, i gràcies a Metak puc sentir-ne totes les cançons. Impressionant! Aquesta noia demostra que no es pot fer una obra mestra cada any, però que, amb els anys, es pot arribar a fer una obra mestra. Escolteu, escolteu la cançó «Txori beltzak», que aquí podeu llegir.

Em carrego al reproductor de mp3 les darreres meravelles que he descobert —pagant, esclar— a itunes: Helene i Kapela Ze Wsi Warszawa.

Els dies i les nits, a l'hospital, són una successió de becaines. Em faig el propòsit de llegir entre nebulització i nebulització, però els ulls se'm tanquen i les infermeres em troben amb el llibre obert damunt el pit o a terra, i trobo que és una trista imatge de mi mateix. Malgrat tot, a empentes i rodolons, he pogut llegir unes quantes novetats: Rates, de Manel Zabala; una Antologia do Conto Português, a cura de João de Melo; l'esplèndid El sonet de la respiració, de la sueca catalana Caterina Pascual Söderbaum, i els interessants Telegrames, de J.V. Foix, el darrer volum de la Nova Biblioteca Selecta —que no té res de «vil».

Els telegrames en qüestió són uns textos breus que van aparèixer a La Publicitat i que, inexplicablement —misèria de país!—, encara no havien estat publicats íntegrament. Són uns textos estranys, que miren de lligar la poesia amb el periodisme, o sigui de fer poesia amb el llenguatge periodístic, i que només dins l'univers poètic de J.V. Foix tenen «sentit literari» —tot i que en algun moment m'han recordat els contes breus de Pere Calders. Ben mirat, però, són uns textos que són fets de la mateixa matèria que molts posts...

VRS

Llarg dia —cap de setmana?— d'hospital. Enriquim el vocabulari: bronquíol, bronquiolitis, virus sincicial, nebulitzador, adrenalina —en el sentit mèdic—, monitoratge, apnea, saturació d'oxigen... El paisatge dels malalts. Metges —pocs—, infermeres, auxiliars... Un ball de bates de colors, un ball de màscares... Un parell de mudes, el diari, un litre i mig d'aigua, un entrepà de no-sé-què, el mòbil, l'àvia, una escapada per dinar, un cafè aigualit... Un difícil equilibri entre tos, plors, silencis i gemecs. Lluny —afortunadament— una habitació amb la tele engegada. Una butaca incòmoda. Un parell de llibres. Un paper qualsevol per escriure, amb un boli qualsevol... Un bressol que no és un bressol. Una nit que no és nit...

Biblioteca

A tres quarts de nou la casa queda en silenci: la petita, que dorm, i ell. Mentre pren un cafè, rescalfat —que pel diccionari hauria de ser, ai uix, «reescalfat»—, pot fullejar el diari —el d'ahir, esclar—, fullejar-lo només, i escoltar música ben fluixeta, que és com no escoltar-ne. Si la petita aguanta una estona, fa els llits, estén, escombra, renta plats..., i llegeix. Però la petita es desperta i reclama la seva ració, i ha de deixar-ho tot i córrer a engegar l'escalfabiberons.

Li dóna el biberó al sol escarransit que entra pel balcó. Després, cal que la petita faci el rotet. Agafa la criatura a coll, s'aixeca de la butaca i passeja per la casa: menjador, cuina, habitacions, estudi..., i torna a començar: menjador, cuina, habitacions, estudi... A l'estudi, amb compte, treu un llibre d'un prestatge, l'obre, llegeix un poema en veu alta, el torna al seu lloc. La criatura encara no ha fet el rot. Li fa una magarrufa. Agafa un altre llibre, llegeix un altre poema, incòmode, amb la petita a coll, el torna al prestatge...


Es mira els prestatges atapeïts. Hi ha uns quants centenars de llibres, en un ordre que vol ser metòdic, però posats de qualsevol manera, amb llibres en doble fila fins i tot... Llegeix els noms, els títols dels lloms... Pensa que si hagués fet cas dels suplements literaris, dels crítics, els mestres i els opinadors —i de les crítiques, les mestres i les opinadores—, tindria una trista vil-blioteca... La criatura fa el rot.

Unamuno

Sr. D. Julián Lanzarote
Alcalde de Salamanca
Ayuntamiento
Salamanca 9 de diciembre de 2005

Muy Sr. nuestro:

Los que firmamos esta carta, nietos y bisnietos de Miguel de Unamuno y Jugo, queremos expresarle nuestro creciente malestar, escándalo, sorpresa e indignación por la utilización por parte de ese ayuntamiento (y la formación política que lo apoya), en su campaña contra la devolución a Cataluña de los archivos de la guerra, de la famosa frase de Unamuno "venceréis pero no convenceréis". La manipulación de la verdad histórica que ello representa es evidente. Vds. saben que esa frase fue dirigida a los militares golpistas de 1936, al ejército franquista que robó esos papeles en Barcelona y se los llevó a Salamanca. No podemos aceptar que utilicen en su campaña la figura de Unamuno. ¡Ah, cómo se estremecería en su tumba si les oyera, y cómo atronaría su voz nunca acallada condenándoles! Pero ya que ello no es posible tenemos nosotros, sus descendientes, que intentar suplirle haciéndonos oír. ¡Por respeto a la verdad y a su figura, exigimos que retiren de todos sus carteles, folletos, etc, relacionados con su campaña, no sólo el nombre de Unamuno sino la frase misma, tan ligada a él que la asociación con su nombre es automática!
Atentamente
Firmen la carta nou néts i trenta-cinc besnéts de Don Miguel.

Més Kertész: el desert de la retòrica

No em curo —no em vull curar— de l'addicció a Kertész:

«A hores d'ara, però, no n'estic pas segur. Tampoc del contrari. De fet, no estic gens segur de les meves paraules, perquè expressen només una opinió i les opinions s'han de fonamentar alhora sobre les nostres vides, i la meva vida no pot ser el fonament de la meva opinió simplement perquè no és pas una vida activa, de manera que he tornat a posar els peus a la pista de patinatge de les opinions i, és clar, hi he tornat a relliscar; d'altra banda, m'he vist de sobte com a assagista i em sento tot d'una aclaparat per la por de morir de set al desert de la retòrica...»


[Traducció d'Eloi Castelló.]

Witold Gombrowicz



«L'escriptor, doncs, no tan sols ha de tenir cura de la llengua, sinó que —més que res— ha de trobar l'actitud adequada davant d'aquesta llengua. I adequada vol dir que, si pot ser, no el limiti. Aquell que es deixa atrapar per les paraules és un estilista fluix. També és fluix aquell que —com fan algunes senyores— es vol guanyar la fama d'immaculat, perquè, si la guanya, fins i tot el seu pecat més nimi esdevindrà un escàndol.

»Els escriptors que es delecten massa en la suposada precisió de l'estil, que s'esforcen per enlluernar tothom amb una matemàtica inexistent del llenguatge i posturegen amb la seva "mestria" (l'escola d'Anatole France) no estan fets a la mesura dels nostres temps, sobretot si tenim en compte que el sibaritisme ha passat de moda. L'estilista contemporani ha de sentir la llengua com una cosa infinita i en moviment, una cosa que no es deixa dominar. Per això posarà més èmfasi en el seu forcejament amb la forma que no pas en la forma mateixa. Desconfiarà de la paraula perquè és una cosa que se li escapa. Aquesta relaxació dels lligams que uneixen l'escriptor amb la paraula li proporcionarà una gosadia més gran a l'hora d'usar els mots.

»El més important és que un excés de teoria, una actitud massa saberuda davant de l'estil, no privin la paraula de la seva eficàcia a la pràctica, a la vida. Perquè l'art es produeix entre persones vives i concretes i, per tant, imperfectes. Avui dia abunden els estils que avorreixen, que cansen, que ens fan treure el fetge per la boca, perquè són producte d'una recepta intel·lectual, són l'obra d'una gent esquerpa i, senzillament, mal educada...»

Dietari (1953-1956) [Traducció d'Anna Rubió i Jerzi Sławomirsky]

Denbora (El temps)

Hi ha cançons que hi entres de franc però que no en pots sortir sense pagar peatge, cançons que no te'n pots estar mai més...
Em passa amb aquesta cançó. Anari Alberdi viu lluny de les llistes d'èxits, en el país de les cançons doloroses, de les lletres escrites amb les visceres, de la música que trasbalsa...


Gentilesa de Castpost


La lletra:

Ozeanoak pasatzen dituzten arrain bakartiak lez, errari,
naufrago gabiltz intxaur oskol baten, haize erauntsien mirabe, norabide gabe.
Ez dakigu zenbat denbora falta den, ez zenbat behar den, nora goazen.
Erlojuak hautsi genituen eta orain area eskuetan, eskuetatik ihes.
Emaidazu eskua eta oinutsik iragango dugu elkarrekin, denbora,
memoriaren errautsen gainean oinak errez, denbora.
Atzoko suen hausterrek oraindik erretzen badute ere segi aurrera,
ez dizut emango galderarik ezidazu eskatu erantzunik, goazen aurrera.
Bihotza emango dizutnik, trikuazal baten bildurik,
hautsi ez dadin,
mindu ez dadin,
urra ez dadin, bilduta emango dizut nik.


I això és, més o menys, el que vol dir:
Com els peixos solitaris que solquen els oceans, errants,
hem naufragat en aquesta closca de nou, esclava de la tempesta, sense direcció.
No sabem el temps que ens resta, ni tampoc el que necessitem, ni tan sols cap on anem.
Vàrem trencar els rellotges, i ara la sorra se’ns escola entre els dits.
Dóna’m la mà i junts travessarem descalços el temps,
i ens cremarem els peus damunt les cendres de la memòria, temps.
Tot i que les cendres dels focs extingits cremin encara, continua endavant.
Jo no et faré preguntes; tu no em demanis respostes. Anem endavant.
Jo et donaré el meu cor, embolicat en una pell d’eriçó,
perquè no es trenqui,
perquè no es malmeti,
perquè no s’esquerdi.

La mort

R., de sis anys, em diu: «Quan tu et moris jo aniré pels carrers que ara anem sempre junts i no et trobaré i estaré trist i ploraré.» Potser només és això, la mort, i no ho sabíem: deixar d'anar junts pel carrer amb la gent que estimem...

Maurici Serrahima

Em fan arribar, calent encara, acabat de sortir del forn —moltíssimes gràcies, N.—, el volum cinquè, penúltim, del dietari Del passat quan era present, corresponent als anys 1969-1971, de Maurici Serrahima.

Maurici Serrahima és un intel·lectual de quan en aquest país n'hi havia, d'intel·lectuals. Ep, encara n'hi ha —dos?, tres?—, però la majoria dels que van pel món com a intel·lectuals només són —ai!—«opinadors» o «opinionistes».

La seva obra és monumental. Hi ha els contes, les novel·les, els assaigs —els imprescindibles i actualíssims, encara, La crisi de la ficció i Sobre llegir i escriure— i, sobretot, les memòries. Aparegudes amb diversos noms, amb intermitència, autocensurades, censurades i finalment reeditades senceres i amb dignitat, les «Notes i records», o sigui De mitjà vida ençà —«un petit tast», en digué—, tots els volums de Del passat quan era present, les Memòries de la guerra i de l'exili, són, com va dir Josep Pla, la seva «obra més important».

Les «Notes i records» apleguen més de trenta anys de reflexions i records. Maurici Serrahima s'hi despulla —intel·lectualment— i hi despulla la societat catalana. Amb humor, amb intel·ligència, amb sensibilitat, amb elegància, amb tendresa, amb contradiccions, sense pèls a la ploma...

Per exemple, quan parla de Gabriel Ferrater: «Quina llàstima que aquest xicot, tan jove encara, un dels homes més intel·ligents i un dels millors escriptors del país, vagi completant tan de pressa la pròpia destrucció pel camí de l'alcohol!»

O de Jordi Pujol: «...i per aquí anem a parar a en Jordi Pujol, que accentua la tendència a "ésser ell" que poc o molt ha tingut sempre i que —com diu en Josep [Benet]— voldria ésser a la vegada coses incompatibles, com són cap polític del catalanisme, banquer, cap de les Comissions Obreres i creador de l'Enciclopèdia, però d'una manera visible i que, almenys, no pogués ésser confosa, ja des d'ara, amb la intervenció dels altres... El resultat és el de sempre: fer servir gent de segon o tercer ordre, que siguin subordinats d'ell i que no l'eclipsin. Llàstima de xicot! Molt superior —ni cal dir-ho— a en Cendrós, en tots els aspectes, no té ni imaginació ni do de gents, i el recrema una estranya ambició, en uns certs aspectes desinteressada, en altres absorbent, que centra en aquella voluntat de manar basada més en la tenacitat que en la competència.»

Me n'interessen especialment —deformació professional— les anotacions relatives a la llengua, al fet d'escriure, a les lectures, a l'activitat cultural...

Un exemple:
«Temps enrere, en un text meu sotmès a correcció per a ésser publicat, hi havia en les primeres ratlles un substantiu seguit de l'adjectiu i, no gaires ratlles més avall, els mateixos adjectiu i substantiu posats en un ordre invertit. El corrector, amb llapis, va posar-me —és curiós— el primer adjectiu davant del substantiu i va igualar així els dos binomis "adjectiu-substantiu"; cal dir que ho feia contra la regla normal i potser perquè sonaven més bé. Jo vaig esborrar la correcció i ho vaig tornar a deixar tal com estava. El corrector va protestar i em va dir que calia tenir un criteri: o una cosa o l'altra. Jo m'hi vaig negar i no li vaig subratllar que, si calia fer alguna modificació, hauria d'haver estat per ajustar els dos "binomis" a la regla —els substantiu abans de l'adjectiu— ni li vaig fer cap raonament sobre la diversitat de solucions, i em vaig limitar a dir-li que a mi m'agradava així. Aleshores ell em va dir: "Però això és una manca de criteri! Com en diu, vostè, d'això?" I jo li vaig respondre: "Jo, d'això, en dic escriure."»

Després d'haver llegit gairebé íntegrament les seves memòries no em fa vergonya reconèixer que hi he descobert tardanament un escriptor, un dels grans escriptors en llengua catalana, un dels memorialistes més interessants del segle passat, tot un personatge que, humilment, amb modèstia, com si no s'ho acabés de creure, ens ha deixat una de les millors mostres d'això que en diuen «literatura del jo»: l'obra —la vida— d'un home intel·ligent. En fi, tot un luxe.