Una de freda i una de calenta...

El disc dur de l'ordinador de casa ha tornat a fer figa, i diria que demana a crits la jubilació anticipada, perquè només fa una setmana que vaig haver de tornar a instal·lar tot el programari, etcètera. A més, per acabar-ho d'adobar, ahir vaig dir que sí a una feina d'aquelles agraïdes –i amb un termini generós, estranyament–, però NECESSITO l'ordinador i el necessito al cent per cent.

També necessito, i necessitaré, les meves dosis d'el que mai et vaig dir, que tenim la sort de poder llegir des de divendres.

Avergonyir-se

Sí; m’avergonyeixo del post d'ahir −bé, d'ahir amb data d'avui. Ni el senyor Calvino ni el senyor Palomar no es mereixen que els tracti així. No sé què em devia passar; la calor, potser, que em va fer mal... “Cap de setmana xardorós...”, “el sempre refrescant...”, marededeusenyor! Com se’m va ocórrer de posar aquella imatge dels tes freds?! Però és que deunidó!

Espero que em sabreu perdonar. Prometo que no tornarà a passar. Com a càstig, torno a copiar el que és important de debò.

Diu Italo Calvino: «Rileggeno il tutto, m’accorgo che la storia di Palomar si può riassumere in due frasi: “Un uomo si mette in marcia per ragiungire, passo a passo, la saggezza. Non è ancora arrivato.”»

Diu el senyor Palomar: «Solo dopo aver conosciuto la superficie delle cose, − conclude, − ci si può spingerre a cercare quel c’è sotto. Ma la superficie delle cose è inesaurible.»

Vale!

La superfície de les coses...

Cap de setmana xardorós. Sort dels litres de te fred...





...i del sempre refrescant senyor Palomar.

Diu Italo Calvino en la seva presentació del llibre, del 1983:

«Rileggeno il tutto, m’accorgo che la storia di Palomar si può riassumere in due frasi: “Un uomo si mette in marcia per ragiungire, passo a passo, la saggezza. Non è ancora arrivato.”»


I de totes les sentències del senyor Palomar em quedo amb la que diu:

«Solo dopo aver conosciuto la superficie delle cose, − conclude, − ci si può spingerre a cercare quel c’è sotto. Ma la superficie delle cose è inesaurible.»

Badalona...

Després d’una reparadora migdiada als Alps, entre el col de la Madeleine i el col du Galibier –guanya Vinokurov, kazakh, i Botero, colombià, és segon–, me’n vaig a buscar l’ordinador al PC City de Montigalà.

Agafo l’autobús, el B-22, que para davant de casa. L’extraordinari viatge del senyor Jauss a través de Badalona: la Salut, Pomar, Llefià.... Ja sé que no agafen l’autobús si no hi ha fotògrafs a prop, però als polítics i als «manifestistes» –passeu-me la innovació, que sembla que ve del finès– diversos que assolen intel·lectualment la regió –ai!–, els aniria bé de fer aquest trajecte –i baixar a qualsevol parada, i fer una cervesa, i parlar amb la gent encara que no s’acostin les eleccions– per adonar-se que Catalunya –Badalona és Catalunya– no és ni com els uns es pensen que és ni com els altres voldrien que fos.

Amb l’ordinador arreglat (?), torno a casa, i vaig a buscar els nens al casal, i anem una estona al parc, faig que es dutxin, faig el sopar, sopem, llegim uns quants contes, i, quan finalment dormen, estic tan rebentat –deu ser la calor– que no tinc ganes de fer res: posar música, seure a la fresca, obrir un llibre, esperar la son.

Havia de fer moltes coses, ahir, però no vaig fer res... La Tina, que té un sac de paciència i, a més, està de festa major, s'haurà d'esperar.

Prefiro estar aqui...

El disc dur de l’ordinador de casa ha decidit unilateralment i a deshora que necessitava unes vacances al servei tècnic de PC City. Abans d'anar-se'n, però, ha esborrat amb cura tots els programes i tots els documents que em guardava... No perdo definitivament gaires coses, diria: quatre cançons que m’havia descarregat, quatre posts a mig fer, quatre traduccions que havia començat, quatre novel·les que mai no escriuré... Total: res.

He aprofitat el llaaaaaarg cap de setmana sense ordinador per mirar la millor volta ciclista del món i per fer endreça de l’estudi. En una pila de retalls de diari esgrogueïts —de quan tenia temps de retallar diaris— i de revistes velles, trobo un llibre que em semblava que havia perdut —o sigui, deixat—, Como quem leva ao ombro a vida toda, d’Eduardo Olímpio, que vaig comprar a Lisboa l’any 1986 o el 1987...

El rellegeixo i hi trobo aquest poema:

O anti-herói

é que não estou nada interessado
mas mesmo nada
em ser herói

os herói vêm os herói vão

quanto muito sobra deles uma estátua
w.c. para un cão

tenho muito mais interesse em estar vestido
na ganga colectiva dos sem nome
dos que lutam e calam
dos que lutando falam

com a avença de todos
contra o selo da fome

herói fica narciso sobre sépia
herói só tem cabeça de perfil

e eu não quero estar sozinho neste morse
sou o fácies de um corpo vezes mil

não
agradecido e obrigado
dispenso o medalhão

prefiro estar aqui ali na multidão

do lado onde se sabe
que uma nação se faz da soma exacta
do povo que nela cabe


Em sembla que és això: una «nació» no és, es fa —i es fa així com diu el poema. Aquesta petita diferència de verbs fa estèrils els debats —inútils— entre els nacionalistes excitats —d’aquesta, d’aquella i de totes les nacions del món.

(Per cert, n’hi ha de no nacionalistes, d’aquells que demanen partits no nacionalistes, a més, que quan escriuen «nació» i es refereixen a la seva, perquè quedi clar que no són nacionalistes, que senten aversió per tot el que el nacionalisme implica, l’escriuen en majúscula; però no, ells no són nacionalistes...)

There is no time

Hi ha una cançó que fa hores i hores i hores i hores que escolto. És de Lou Reed, de l’any 1989. I diu moltes coses que m’agradaria dir...

There is No Time

This is no time for celebration
This is no time for shaking hands
This is no time for backslapping
This is no time for marching bands

This is no time for optimism
This is no time for endless thought
This is no time for my country right or wrong
Remember what that brought

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time for congratulations
This is no time to turn your back
This is no time for circumlocution
This is no time for learned speech

This is no time to count your blessings
This is no time for private gain
This is no time to put up or shut up
It won’t no time to come back this way again

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time to swallow anger
This is no time to ignore hate
This is no time to be acting frivolous
Because the time is getting late

This is no time for private vendettas
This is no time to not know who you are
Self knowledge is a dangerous thing
The freedom of who you are

This is no time to ignore warnings
This is no time to clear the plate
Let’s not be sorry after the fact
And let the past become out fate

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

This is no time to turn away and drink
Or smoke some vials of crack
This is a time to gather force
And take dead aim and attack

This is no time for celebration
This is no time for saluting flags
This is no time for inner searchings
The future is at hand

This is no time for phony rhetoric
This is no time for political speech
This is a time for action
Because the future’s within reach

This is the time
This is the time
This is the time
Because there is no time

There is no time
There is no time
There is no time
There is no time

Por lo visto...

Por lo visto es posible declararse hombre.
Por lo visto es posible decir no.
De una vez y en la calle, de una vez, por todos
y por todas las veces en que no pudimos.

Importa por lo visto el hecho de estar vivo.
Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza
Necesite, suponga nuestras vidas, esos actos mínimos
A diario cumplidos en la calle por todos.

Y será preciso no olvidar la lección:
Saber, a cada instante, que en el gesto que hacemos
Hay un arma escondida, saber que estamos vivos
aún. Y que la vida
todavía es posible, por lo visto.


Jaime Gil de Biedma


Però com més va més em costa: Nova York, Madrid, Londres...

Ante mare, undae

Des de Sintra, Ante mare, undae...

Per un vers esclarit que em sobrevisqui...

S’acosten les vacances. Tothom t’explica què farà, on anirà... I escoltes, i escoltes, i escoltes... Hi ha molts llocs on m’agradaria anar, molts. Però no hi aniré. Amb el temps aprens a renunciar. Hi ha "llocs", però, on he anat i on torno sovint. Hi ha llocs que, d’alguna manera, m’he apropiat; que són meus, meus i de ningú més.

Per exemple, el pis de la badia de Miquel Àngel Riera...


Donaria una dent per mossegar més vida
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,
donaria el meu nom per saber més que visc.
Donaria la pau per ser com una pedra
adormida al llindar d’un instant infinit.
La vida a l’altre món també la donaria
per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
Donaria la sang per trobar una paraula
davant la qual ningú pogués passar de llis.
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.